De Ribes de Freser a Kronplatz. O Sommering. O Andalo. On sigui. Del «i si...?» al «i tant, que sí!». Per més obstacles i dificultats, Núria Pau sempre ha tirat endavant. Aprenent de les garrotades, ha trobat alguna solució per seguir fent allò que més li agrada. Camí dels 27 anys, és considerada la millor esquiadora alpina ja no de Catalunya, sinó de tot Espanya. L'única de l'Estat que competeix a la Copa del Món. Però arribar fins aquí no ha sigut, ni de bon tros, un camí ben fàcil. Enmig, es quedava fora de l'equip nacional o viatjava tota sola a Amèrica del Sud, amb diners recaptats per la gent del seu poble per pujar esglaons en un esport que no regala res a ningú. El somni a l'horitzó és atrapar els Jocs d'hivern del 2022.

Amb la temporada a mitges, quins són els seus objectius?

Estem encara a mig camí, però un dels objectius és el de classificar-me pels Campions del Món de Cortina d'Ampezzo (Itàlia). He de complir uns criteris i de moment la cosa va prou bé. En tinc dos molt propers. Per exemple, estar entre les 120 millors del món. O fer dos Top15 a la Copa d'Europa. Ja n'he fet un i em queden dues proves. O un Top30 a la Copa del Món. Tant de bo hi haguessin més curses perquè a nivell nacional algunes s'estan anul·lant. Almenys, les més importants s'estan celebrant. Jo agafo tot el que puc.

Sempre amb un ull posat als Jocs Olímpics...

Són l'any vinent i és un altre dels objectius que tinc, sí. Però ara em centro en el present, en les proves que em toquen ara.

Als del 2018 no hi va poder anar. Té una espina clavada?

Em vaig quedar molt a prop d'aconseguir-ho. Era un objectiu molt ambiciós, i per punts i resultats sí que ho hauria pogut fer. Em vaig quedar amb moltes ganes. Sempre ho tinc en ment, però com he dit, pel mig hi ha d'altres fites que vull complir.

Viu el millor moment de la seva carrera?

Considero que sí. He canviat moltes coses, com ara la manera d'organitzar-me, veient perspectives diferents de les que tenia abans. I tinc més experiència. El que ho complica tot una mica és que estic fora de l'equip nacional i m'he de buscar una mica la vida. Però em van bé les coses. Estic contenta i també molt motivada.

Parla de canvis. Quins, per exemple?

Jo mateixa decideixo el meu programa i també he canviat la meva preparació física. Això em permet arribar en molt bona forma, sense superar el llindar del cansament. Abans pel que fos, el fred o la càrrega d'entrenaments, arribava a la competició més cansada que preparada. Ara és a l'inrevés. També treballo molt el tema mental. Estic en una estructura italiana i m'he anat adaptant a tot de mica en mica.

De Ribes a Itàlia. A competir a la Copa del Món. Li ha costat molt arribar fins aquí?

Sí, no ha sigut gens fàcil no ho està sent. Hi ha molts aspectes que abans se'n feia càrrec l'entrenador, la Federació o qualsevol altra persona. Ara me'n cuido jo. Me'n surto com puc, però se'm passen coses per alt. Vaig aprenent de tot això i si estic fent el programa aquest any és gràcies als patrocinadors.

Per patrocinadors, els que va trobar a Ribes, quan el poble li va donar un cop de mà vital per rellançar la seva carrera.

Em vaig quedar fora de l'equip nacional i una opció era viatjar a Amèrica del Sud, però no teníem diners suficients. Amb el Club Esquí Fontalba, algunes entitats i l'Ajuntament del poble vam organitzador una jornada amb activitats que ens van ajudar a recaptar la quantitat necessària per pagar la gira. La resposta de la gent va ser increïble. Gràcies a tots ells vaig viatjar, guanyar i obtenir un dorsal fix per poder competir.

Sense ser tan mediàtic com d'altres, l'esquí és un esport pel qual es fa més necessari disposar de diners per arribar a competir a l'elit?

El que ho fa realment difícil tot plegat és la logística. Quan era petita no podia entrenar després d'anar a l'escola, sinó que havia d'anar a una estació d'esquí i saltar-me les classes. Hi havia entrenadors només per a mi i ens havíem de desplaçar a l'estranger. Tot això suma. He hagut de venir a Limone, Itàlia, on tinc un apartament. Aquesta és l'única manera i ho complica tot. És ara a Espanya quan es comencen a fer les coses molt diferents de quan jo vaig començar.

Però tot i aquesta millora, per exemple, no hi ha equip nacional femení que competeixi a la Copa d'Europa o a la Copa del Món.

Correcte, en aquest cas només n'hi ha de masculí. És que jo era l'única esquiadora l'any passat que hi competia, i també l'anterior. Em van dir que no podien seguir així, que era insostenible. Que faltaven alguns resultats i ho havien d'eliminar. Hi ha un equip júnior amb un parell de noies, això sí.

És, ara per ara, la millor esquiadora de tot Espanya. Què li diu això?

És quelcom que havia somiat sempre. Era menuda i veia les noies de l'equip nacional i volia ser com elles. No te n'adones, vas escalant, guanyes l'estatal, el guanyes de nou... Segur que ara li dono menys importància de la que realment té i no serà fins que passin uns anys que ho valoraré com es mereix.

Quin és el seu sostre?

Ara mateix intento gaudir, centrar-me en el moment. Tinc objectius pel futur, però sempre pensant en el present. Quan cregui que ja no puc donar més, veuré que ha arribat el moment de deixar-ho.

I després? La neu l'atraparà fins i tot quan deixi l'esquí?

Segurament. Estic aprenent moltes coses i em busco sola la vida. M'agradaria transmetre tot això a les futures generacions. Vull portar tot el que he estat aprenent durant aquests anys a la gent que puja perquè no hagi de viure situacions com les que m'han tocat viure a mi.