«Fascinat» amb la qualitat i visió de joc del canadenc Steve Nash, llegenda viva de l'NBA i ara entrenador d'una de les franquícies més prometedores i potents de la lliga més mediàtica del planeta, el que va fer Pedro Barral és decidir que lluïria el 13 a l'esquena. Com el seu ídol. No pas l'únic, perquè de referents sempre n'ha tingut uns quants. Manu Ginobili, Luis Scola, Pablo Prigioni o Lucas Victoriano, per dir-ne uns quants. «Ens van marcar moltíssim i quan els vèiem per televisió dèiem que volíem ser com ells. Són referents». Un altre mirall, el seu germà gran. Va ser ell qui, indirectament, l'acabaria introduint en el món del bàsquet. «Quan entrenava la meva mare no em podia deixar amb ningú, així que l'acompanyava i em passava l'estona botant la pilota i mirant què feia». Va decidir que aquell seria el seu esport. Però n'hauria pogut practicar qualsevol. «Soc un fanàtic», reconeix. Apassionat també del tennis, com a bon argentí l'embogeix el futbol. Lloa Messi i Maradona i amb un cop d'ull ràpid a les seves xarxes socials queda ben clar que defensa a ultrança el Racing d'Avellaneda. Però Pepo va triar el bàsquet. Després d'una dècada a l'Obras de Buenos Aires va començar amb mal peu la seva aventura europea a l'ALM Évreux Basket. Per redreçar el rumb, al gener acceptava la proposta que li arribava des de Fontajau.

Aquí, ni rastre del 13. El número escollit, el 6. S'explica: «És el dorsal que feia servir Dani Garcia i jo he vingut per substituir-lo. És la meva manera d'enviar un clar missatge. No vinc per modificar res, sinó per ajudar. És un número que ja l'he fet servir d'altres cops. Si vull arribar al 13 de nou, al meu, he de fer encara un primer pas». I just aquí es troba. En un procés d'adaptació, assimilant tot el que li està passant. Lluny de casa, però ben acollit per un club que li ha obert els braços. També Marc Gasol, el propietari. «Que ell sigui el president ha sigut un detall important per a mi. Per la seva professionalitat. Això es tradueix en l'organització». I revela que va rebre un missatge del propi Gasol quan es va tancar el fitxatge. «Es va presentar. Em vaig posar fins i tot una mica nerviós».

El base, «còmode» a Fontajau des del primer dia, sobretot en veure que «el club i jo tenim moltes coses en comú», veu complert un dels somnis que tenia de ben menut. «No soc de posar-me objectius a llarg termini, però sempre havia desitjat arribar al bàsquet espanyol. La LEB Or és una lliga molt competitiva, amb grandíssims jugadors, gent experimentada i joves amb molt de futur». El que s'ha trobat no l'ha sorprès. Venia preparat. «Soc un fanàtic de l'esport i també una persona que li agrada saber què fa i on va. M'he informat mirant els rivals, partits de la competició i al propi equip. Sabia on venia i sé de la qualitat que hi ha aquí». Barral té ganes de «donar un cop de mà» i de «sumar», sempre sent «el mateix que m'ha dut fins aquí» perquè tot i que considera que tothom ha de ser «flexible» per saber-se «adaptar», el millor és «ser autèntic». «Soc una persona treballadora que puc aportar energia, constància i que dono el millor de mi mateix».

Enrere queda una etapa breu i també «difícil» a França, on els problemes físics, la pandèmia i la distància amb els seus va pesar. «Diferents circumstàncies van impedir que fos feliç del tot. Venia d'estar una dècada en el mateix club i si volia sortir d'allà implicava viure experiències i créixer. A França no em vaig trobar amb el que m'esperava, però també són vivències i tot suma. No em penedeixo pas de la meva decisió». El present el situa a Girona. El futur, qui sap. De moment, ganes d'aprendre no li'n falten i com a mirall té a Alber Sàbat. «Gent que el coneixia ja m'havia parlat de la seva qualitat. No havia coincidit mai amb ell però sí sabia de la seva experiència i carrera professional. No només m'he trobat això sinó també a una molt bona persona».

Selecció, Lliga i Trifón Poch

Jugador franquícia de l'Obras argentí, on s'hi va estar des del 2011 fins l'any passat, diu sentir una estima «especial» pel club dels seus orígens. Allà va coincidir amb Trifón Poch. «És un entrenador molt intel·ligent, em va sorprendre la seva rapidesa mental. Em va aportar moltíssim en el meu creixement, ajudant-me. Era molt jove però ja em donava la possibilitat de jugar, de tenir una sensació de professional. Era constant i podia participar en tots els partits». D'aquella etapa recorda que «havíem parlat moltes vegades de la seva ciutat natal, Còrdova, i dels equips que havia entrenat a l'ACB, entre ells el Girona». De moment encara no s'han posat en contacte però Barral té clar que «si ens poguéssim veure, segur que xerraríem una bona estona i faríem un cafè».

Precisament els seus números a l'Obras, sobretot els de l'última etapa, li obrien les portes de la selecció. Va debutar-hi ara fa un any contra Veneçuela. «Era un somni que tenia de petit. Ho recordo com una barreja de sensacions. Alegria, motivació, ansietat, nerviosisme. Veníem d'una generació daurada i de l'últim Mundial, el que requereix una gran responsabilitat», rememora. Té clar que «m'encantaria tornar-hi» però focalitza els cinc sentits en el present. Aquí, a Girona. «Són moments clau perquè ens juguem coses molt importants. Ens encantaria jugar la fase d'ascens i ho intentarem. Però el millor és anar dia a dia, sense voler córrer ni mirar més enllà».