Ha guanyat el Jan i ha perdut el Bassas. Ha fet falta que el club caigués a trossos, que el delicte fos evident; ha fet falta cremar el millor equip de tots els temps, destruir tot el que tant havia costat posar dempeus, anar a les palpentes, sense rumb cert, ni destí, ni esperança, ni idea, però a la fi el soci del Barça ha estat capaç de votar ni que només sigui una vegada en favor dels seus interessos, del futbol i de la vida. Ha guanyat la generositat i ha perdut el Bassas. Ha guanyat el talent i ha perdut el Bassas. Ha guanyat la llum i ha perdut el Bassas. El Jan ha arrasat la Catalunya petita, cínica, contrafeta i arrambaire que encarna el Bassas. Tota victòria comporta sempre una derrota. La victòria de diumenge del Futbol Club Barcelona va ser tan important i definitòria, tan fonamental, tan brillant com la derrota del Bassas.

Bassas és el pou on s'ofeguen totes les esperances. Com Pere Aragonès, com Laura Borràs. Somriures de conill, cervells de paper d'estrassa. La Catalunya que perd i fa el ridícul és la Catalunya Bassas. La Catalunya que no entén la llibertat i que l'estrafà amb la seva mesquinesa i sempre parant la mà. La Catalunya ensopida, de somnis desfets i bombetes foses. Ahir va perdre el Barça, l'aiguabarreig infame del diari Ara. La brometa del Toni Soler també va ser derrotada. Un país captiu i desarmat pel seu propi exèrcit de bastaixos que viuen de fer-se els patriotes i són els que han incendiat la casa. Sou els que heu incendiat la casa i jo us acuso de totes les misèries, de totes les indigències, de tot el que és brut i ho heu embrutit vosaltres. Us acuso de ser molt poc intel·ligents, sinistra corrua d'incapaços. Us acuso d'invertebrats, d'opacs, i us acuso d'haver escurat les arques de TV3, amb les vostres vergonyoses productores, per haver finançat inmoralment un diari. Us acuso d'haver-li costat a Catalunya una dinerada a canvi d'haver-nos causat sense descans les derrotes més humiliants.

I tu, Bassas. Tu, especialment tu. Folklòricament tu. Ja no sabies on més anar a arrambar i se't va acudir anar a fer el que sempre has fet al Barça. El teu talent, sempre indemostrat. La queixeta és el teu únic argument. I la festa sempre te l'hem pagat nosaltres. Tantes lliçons, tanta arrogància de comtessa arruïnada. Ahir vas perdre. Ahir et vam guanyar. Torna el Barça de donar-ho tot, de creure que el pagament és la gesta. Torna el Barça de la mà oberta del desig, que ho vol tot. La victòria de Joan Laporta, i la derrota de Bassas és el primer triomf, modern, urbà, intel·ligent que es produeix en molt de temps a la Catalunya ensopida de ruralisme, atavisme i carlinisme. És una victòria de la metròpoli contra la comarca, de la genialitat que fa avançar el món contra la reacció sostenible i pagesa, casolana, de patata amb col, plena d'assaltadors de camins que escarneixen l'èpica falsa dels bandolers, amb el nom de Joan Serra, quan en realitat són només uns lladres.

La victòria del Jan és contra els mitjos homes i les mitges ànimes de la Catalunya casposa i reprimida. Jo soc el Jan agafant la noia del vídeo i quan facis divuit anys, truca'm. Jo soc el Jan que estima la vida, i estima les noies i a la verge més jove li vindrà llet al pit. Visca l'amor, la volia i l'he pres. La victòria del Jan és la primera llum d'un fosc i llarg túnel de trens sense via. Contra la Catalunya del Pere, el Barça del Jan. Contra el que naufraga, el que emergeix. Contra l'arrambada del Bassas, els que ens estimem les coses i les persones quan ens costen, quan ens fan patir, quan ho donem tot i només en els altres podem créixer.

El Jan ha guanyat amb vots espanyolistes, vots independentistes, de dreta i d'esquerra, i la majoria dels que han votat els altres candidats, no han votat realment Font o Freixa, sinó contra Laporta. No ha guanyat amb una ideologia, sinó amb una idea. No ha guanyat amb el sectarisme ni amb la rancúnia. Ha guanyat amb les grans ganes de viure en un món cancel·lat de menyspreu i tancament. Les ombres anaven apunyalades i ha guanyat el Jan. Laura Rosel l'entrevistà ahir a Catalunya Ràdio. Una dona ridícula intentant-se afirmar pel seu sexe allà on no arribava la seva capacitat professional, ni mental. Una entrevista pràcticament basada en una anècdota que no va existir, unes afirmacions grotesques, propaganda sexista sense ni tan sols demanar perdó per la macabra festa de la mort que fou el passat 8-M. També contra aquestes donotes ha guanyat Jan Laporta, bruixes de lliçó falsària, sectàries de ressentiment i de mentida i que no s'estimen gens la vida, i que només propaguen la mort. Em nego a acceptar consells i escarafalls d'aquestes ciselladores del crim organitzat fins que no demanin perdó per tots els cadàvers que causaren amb la seva fúnebre manifestació. Em nego a acceptar cap lliçó que no pugui reclamar. Em nego a acceptar el Bassas com a mal menor. Em nego a escriure com si fos tan poca cosa que només pogués afirmar-me en el meu sexe i a sobre falsejant la realitat. Ha guanyat el Jan, han perdut la quincalleria.

Feia molts anys, massa anys, que a Catalunya no guanyava una idea clara, neta, falaguera. I feia molts anys, encara molts més, que no escampava la tenebra.