Diumenge, després de la final, va dir: «La nostra funció social és que la gent gaudeixi dels partits a través de la televisió».

La pandèmia és una cosa no viscuda per totes les generacions que estan vives, ens n'hauríem d'anar a gent que té molts i molts anys perquè recordessin la que li van dir grip espanyola de cap allà el 1917; i, per tant, no ens podem queixar, que si no hi ha públic o que si tenim complicacions en el dia a dia. Hem de pensar que qui segueixi els nostres partits per televisió es diverteixi veient-nos jugar. Això és el que crec que hem de fer els que som esport professional.

Parla de «divertir la gent». Abans, per alguna gent, semblava que aquest concepte no encaixava amb l'esport femení. Creu que ara sí que ho aconsegueixen?

No sé si ho aconseguim o no. El que sí que sé és el que a mi em van demanar quan em vaig fer càrrec de l'equip. Es tractava no només de guanyar, perquè ja s'havia guanyat molt. Se'm demanava una cosa que encaixa molt amb la meva manera de veure el bàsquet i amb el bàsquet d'on jo vinc, Badalona, on fins i tot en un partit de cadets o de júniors hi ha d'haver estètica.

El «com» tan important com el «què».

Sí, però tenint en compte que això no són els Globetrotters. És una estètica lligada també a la defensa, perquè defensant també pots fer gaudir la gent. Si ho fas d'una manera conservadora, només esperant l'errada, la gent pot aplaudir quan agafes el rebot. Però és més difícil que es diverteixi. En canvi, si fas un 2x1 a mitja pista, si hi ha unes rotacions en defensa, lluites per recuperar la pilota... És més fàcil associar aquest concepte de bàsquet a l'espectacle.

Sense el «què» (la victòria) la gent estaria ara valorant de la mateixa manera el «com»?

No. Però això és així i no ens en podem queixar. Aquí hi ha la gran dificultat perquè, al mateix temps que busques treballar tots aquests conceptes, ho has d'equilibrar amb aspectes que van lligats amb la sobrietat per ser efectius. Una bona posició del cos, un canvi automàtic en defensa potser no seran tan valorats per la gent que no hi entengui molt i molt de bàsquet, com jo no valoraré aspectes de partits que pugui mirar de futbol americà o d'hoquei gel, però són importants. Després d'aquesta Copa he acabat molt content amb les felicitacions que hem rebut de molta gent del bàsquet destacant aquest tipus de coses.

Aquests conceptes que detalla -el joc del seu Uni, el del Perfumerías d'Íñiguez- són el camí per sumar més espectadors al bàsquet femení?

Quan em diuen per agafar l'Uni em poso a mirar el que estava fent l'equip i el que feien els equips que estaven una mica per sobre nostre en Lliga i en Eurolliga. I a mi, en allò que vaig dir que era com una mica d'immersió en el bàsquet femení, em va semblar que aquests anaven en aquesta línia. Amb matisos, Salamanca o València són equips que van agressius a buscar la pilota i no es limiten a esperar l'errada. Quan veia els d'Eurolliga em semblava el mateix i, com que tot això coincidia amb la meva manera de veure el bàsquet, semblava el més lògic anar cap a aquest camí.

I aquí apareix la zona 1/3/1 de Julbe amb la pivot al davant.

El que jo demano és molt més que esperar l'errada. No només la 1/3/1 o la 3/2, també en defensa individual estem constantment fent petites coses. Orientar cap aquí, allà un canvi automàtic... El treball d'aquests tres mesos ha estat proveir-nos de l'oxigen per fer això, al mateix temps quan estàvem intentant-ho fer en els partits. Oxigen tant en el sentit físic com psicològic. Pressionar tota la pista contra l'IDK Guipúscoa, encara que no tinguem el millor equip per pressionar tota la pista, forma part d'aquest treball. S'ha pencat molt i ara, guanyant, aquest esforç llueix molt més. I si no haguéssim guanyat, semblaria que no era necessari.

És sabut que Alfred Julbe va guanyar una Copa amb el Joventut, però ara l'ha sorprès el ressò que ha tingut aquesta victòria amb l'Uni? S'ha tornat a sentir molt el nom d'Alfred Julbe per tot arreu. I el reconeixement agrada a tothom...

Jo ja tinc una edat que vaig molt al dia a dia. No és un posat, és la realitat. Gaudeixo molt de quan em va bé i li dono valor al fet pur de treballar. Content que tingui repercussió i la gent em digui que juguem molt bé, ara que hem guanyat, però alguns també m'ho havien dit abans. Em sembla collonut. Els meus fills, tots quatre, estan «flipant» més que mai amb tot i jo estic molt content que ells estiguin contents.

Creu que està contribuint a millorar el bàsquet femení?

Penso que si hi ha més entrenadors que s'apunten a aquest estil, com ja he dit abans que també fan Salamanca i València, i la gent aparca una mica el conservadorisme quan entrena el seu infantil i aposta per la tècnica, tant ofensiva com defensiva, tot seria millor.

Encara pensa que s'hauria de baixar la cistella uns centímetres?

No sé si la baixaria o no, però, en qualsevol cas, si no la baixes has de viure sense esmaixades. Es pot viure així? Doncs als anys 80 el bàsquet ACB tenia moltes menys esmaixades i s'omplien els pavellons. Una de les petits obsessions que tinc de cara a l'any vinent és aconseguir que alguna nostra jugadora faci una esmaixada. És una obsessió molt col·lateral que tinc, però serveix per guanyar mentalitat i per anar més amunt quan entres a cistella.

Per tornar al masculí i marxar lluny de Girona, hauria de rebre una oferta molt llaminera?

De veritat que no hi penso. Jo no em faig il·lusions de res. Quan el Barça, que tenia quatre ajudants al primer equip, fa fora i em demana que agafi el primer equip en el partit contra el Maccabi, jo ho faig sense demanar res. Perquè és la meva manera de ser. I en acabar l'any, tenint un any més de contracte, decideixen que jo no he de complir aquell any més entrenant al B, em fan entendre que no m'he de plantejar. Ho he dit abans, i no és conya, els meus quatre fills diuen que els agrada el que estic fent i això ara és molt important per mi. Em fa molt feliç. No em plantejo res més.

Al club estan molt contents amb com ha donat minuts a jugadores joves com Júlia Soler. Tenir més jugadores gironines a la plantilla i competir a l'Eurolliga és incompatible?

És totalment compatible. Ens hi hem de posar. A Girona hi ha moltes fitxes en el bàsquet femení i s'ha de fer. M'he proposat donar-li 200 minuts a la Júlia, a banda que ella treballa molt bé i s'ho ha guanyat. Al final és tan senzill com el que feien Trifon Poch, Julio Salamancn, Àngel Brea, Joan Las Heras pare i una mica el que jo enredés per allà al mig responent a una idea de Joaquim Vidal. Cal esprémer al màxima la col·laboració amb el GEiEG i linkejar-la al màxim amb el primer equip. L'Àngel (Brea) era el director de l'escola, però estava tots els dies amb mi.

Però no és el mateix que Jordi Puig i Sito Ribas juguin amb un Valvi que lluitava per salvar-se a posar jove un Uni que vol lluitar per anar a la Final Four de l'Eurolliga.

Tot s'ha de treballar. Que la Laura Antoja continua amb nosaltres l'any vinent, ja que ella seria el Trifón Poch. Per a una infantil és molt diferent fer treball tàctic que tècnic. S'ha d'incidir en com es fa un revers, com es fa un canvi automàtic... I tot això vinculat al primer equip. Com he dit amb la Laura Antoja i, per exemple, si posem que la Laia Palau renova una temporada, doncs li dius «un dia a la setmana has de fer això amb les jugadores de la base»; dir-li a la Sonja Vasic, «Estàs a gust aquí? Sí, doncs continues i quan puguis també ho fas». I així és com surten les coses i les joves de la base poden arribar al primer equip. Res passa de manera espontània.

Ara em parla d'un projecte a llarg termini, però Julbe va ­arribar a l'Spar Girona amb ­l'en­càrrec que aquest equip jugués bé aquesta temporada. Estaria ­disposat a quedar-se uns anys al club? Són dues feines diferents.

No, no és diferent. Perquè no ens paguen només pel que fem avui. La mentalitat a llarg termini hi ha de ser sempre. Si no pensés a llarg termini, jo avui, que l'equip tenia festa, no hauria estat entrenant amb la Júlia Soler, la Reisingerova, la María Araújo o la Clàudia del Moral, les quatre joves que m'han demanat entrenar. Del que hem treballat avui, que era tècnica pura, només el 20% de rendiment immediat. La resta era per millorar a llarg termini.

Molt bé. Però aquest projecte vol dir que l'Spar Girona pot renovar Alfred Julbe, Laura Antoja, Laia Palau, Sonja Vasic... Potser, a l'estiu, la realitat econòmica del club és una altra.

Està clar que depèn de moltes coses. La pandèmia està deixant la societat molt trinxada, els club, les empreses... La gent del club està fent un esforç i s'haurà de veure com queda tant el club com el bàsquet femení en general. S'haurà de veure...

Estem acabant l'entrevista i encara no li he preguntat si veu possible eliminar el Perfumerías Avenida a l'Eurolliga. Uns quarts de final que es jugaran a Salamanca i amb públic al pavelló.

Sempre ha semblat que Salamanca té més talent físic i de bàsquet, si molta gent pensa així serà que és veritat, però la diferència no és gaire gran. I això et fa poder esprémer el cap per veure com ho compenses parlant amb la Laura (Antoja) i altra gent que hi toca molt en això del bàsquet. Serà a camp contrari i amb públic, però aquest grup és capaç de guanyar-les.

Pensar que, havent guanyat la Copa, la temporada ja «està salvada i gairebé feta» no és la mentalitat d'Alfred Julbe, oi?

No, no és la meva manera de pensar. Segueixo perdent fatal. Crec que seré entrenador sempre, però seré entrenador professional mentre segueixi perdent malament i em costi sopar després de les derrotes.