De vegades, quan té una estona i ningú l'empipa, a Eduardo Vílchez li agrada fer memòria. No és dels que s'asseu i es posa a pensar. Prefereix estar en moviment. Com més viu i clar sigui el record, millor. Per això, trepitja la gespa del Municipal Palamós-Costa Brava i es deixa anar. Rememora alguna jugada. Un retall, una finta, una passada o un xut. Aquell gol. O un entrenament qualsevol, una broma graciosa, el company de torn. Anècdotes que li venen al cap. Solen ser records marcats per l'estima i al mateix temps l'enyorança cap a una etapa que ja mai més tornarà, però que reviu sempre que pot. «No és bo quedar-se en el passat, però sí que ho és recordar», diu. Palamós ha sigut, és i sempre serà «la meva segona casa». Com a futbolista, va gaudir-hi. També l'ha tastat com a entrenador. Més d'un cop. Fa quatre dies mal comptats hi ha iniciat una nova etapa a la banqueta. Lluny del soroll del futbol professional, a prop dels seus. A Primera Catalana, sí, però amb l'exigència que sempre el caracteritza. L'adeu de Joan Mármol li va obrir la porta i ell no va dubtar massa a acceptar el repte.

Acabada la seva experiència a l'Extremadura, on va arribar de la mà de Rodri i on es va quedar treballant amb Manuel Mosquera, sempre a Segona A, va tornar cap a Catalunya. Un problema familiar li monopolitzava el temps. Equilibrada la balança i amb la mar una mica més calmada, va néixer l'opció de tornar a entrenar. «Havia tingut propostes d'altres llocs, però no havia volgut marxar per la situació familiar. Rondava per Palamós, em veien i no sabien què hi feia. Fins que van pensar en mi i em van demanar ajuda». Impossible negar-s'hi. «No els podia dir que no. Ha sigut un club molt estimat per aquí. Sempre hi he estat entrant i sortint». Hi va arribar el 1992, sent jugador. «Em va cedir l'Espanyol i venia d'una greu lesió. Vaig trobar-me amb una família molt bona i des d'aquell moment sempre em marcaria la vida. La meva manera d'agrair tanta estima és aquesta. Vaig ser respectat i encara ho soc. Quan entreno aquí és com si ho fes a casa meva».

Per a Vílchez, «el futbol ha sigut totalment la meva vida. No ha sigut mai un passatemps i ara passa tres quarts del mateix». Per tant, això de tornar al Palamós per passar a l'estona, res de res. «Tinc la família que tinc pel futbol. Si vaig conèixer la meva dona va ser perquè el Reial Madrid em va cedir al Logronyès. Aquest esport m'ho ha marcat tot». Per tant, dirigir un Primera Catalana no li restarà esforços. «Sempre vaig amb l'exigència per davant. Tothom vol guanyar i ser el primer. Nosaltres també. Tenim una història i som el degà de Catalunya, però estem on estem per mèrits propis. Quan la cosa anava bé i estàvem a dalt i ara també. És un orgull que s'hagi comptat amb mi. Però encara que sigui en aquesta categoria, no baixarem el nivell d'exigència. Guanyarem tant com es pugui sabent que hi ha rivals molt potents i que també tenen ganes d'estar a dalt». Parla d'un vestidor «molt bo» i també «unit» on ha sigut ben rebut. «Estaven una mica expectants. Suposo que Cano (el capità) els haurà explicat que he passat molts anys aquí. Estic content per tot plegat».

Baixa uns esglaons però això no l'importa. Ve d'una «gran experiència» al futbol professional, on ha compartit aventures amb «excel·lents futbolistes» i ha visitat «estadis mítics». Ara, una història diferent. De la mà, això sí, del seu estimat Palamós. «Els que quedem per aquí sempre reocrdarem aquelles etapes daurades. Aquí he gaudit moltíssim i penso fer-ho tant de temps com pugui».