El bot espanyol de doble scull lleuger està classificat pels Jocs de Tòquio des de l'agost de 2019. Ho van aconseguir el banyolí Manel Balastegui i el gallec Rodrigo Conde, que si no passava res estrany, havien de ser els qui defensarien la posició a l'olimpíada. Però va arribar la pandèmia, els Jocs es van ajornar un any, i pel camí han passat més coses, com ara que Conde ha canviat de categoria per problemes de pes i la Federació ha hagut de buscar un nou company al remer gironí. L'escollit en aquest càsting, si es pot dir així, va ser un altre gallec, de Noia, Caetano Horta. Jove, molt jove, de 18 anys acabats de fer, que de seguida va congeniar tant a dins com a fora de l'aigua amb Balastegui. En un temps rècord van assolir una complicitat que els va permetre la setmana passada acabar entre els vuit millors de l'Europeu de Varese (setens), i aconseguir el que tant un com l'altre més desitjaven: que els seus noms quedessin definitivament confirmats com els que representaran l'equip espanyol en aquesta categoria a Tòquio.

La clau, apunten, s'ha de buscar en la seva «fam i ambició», el que dona ser jove i tenir ganes de menjar-se el món. Balastegui diu que «tots dos teníem una molt bona base, teníem bons temps remant de manera individual, i de seguida vam veure bé que també ho fèiem bé junts». Horta ho aprova i confessa que si bé la intensa feina de tres setmanes a l'Estany va donar els seus fruits, res hauria estat possible «si durant la resta de la temporada no haguéssim fet una bona preparació». Amb la base, una bona base, resolta, després hi calia posar actitut, i d'això tant un com l'altre en van sobrats. «Que siguem joves i tinguem gana hi fa molt», indica Balastegui, amb un punt de desvergonyiment. El gironí pràcticament tenia el lloc assegurat pels Jocs, però calia confirmar qui seria la seva parella. Horta, el primer escollit per provar-ho, va tenir el premi. «Estava molt centrat en classificar-me pels Jocs, tenia moltes ganes de fer-ho bé», apunta. I a Varese no van fallar. La final A se'ls va escapar per tres dècimes, però a la final B (on havien d'acabar entre els dos primers), no van donar opció als rivals. Van apuntar-se la victòria i es plantaran a Tòquio com els setens millors d'Europa en el doble scull lleuger.

Darrere hi quedaran hores i més hores d'entrenament, dies i més dies de remar i remar a l'Estany, amb l'ergòmetre, o fent treball fisic o amb els fisioterapeutes. Entre sis i set hores d'entrenament diàries de mitjana, amb tres sessions, que poden començar a les 9 del matí, continuar al migdia i repetir-se a la tarda, abans que es faci fosc. Aquests dies s'han estat preparant a l'Estany, on Horta s'ha trobat molt còmode, però al juny la previsió és marxar almenys una setmana a Galícia perquè ell pugui passar la selectivitat sense oblidar la preparació olímpica. Abans de la cita de Tòquio, que ja té data, el 24 de juliol, hi ha un parell de proves importants al calendari amb les dues primeres regates de la Copa del Món el mes que ve. En la segona, a Lucerna, a més, s'hi celebrarà el preolímpic, on es repartiran les últimes places. Un neguit que per a Balastegui i Horta ja ha quedat superat.

Al Japó no hi pensen pas anar de turisme. «Tenim temps per entrenar junts i millorar com a equip, aconseguir la millor velocitat possible», confessa Balastegui. I per això té clar que «anirem a guanyar, i si no guanyem, a mirar de pujar al podi i tenir medalla». Horta ho emfatitza. «Quan competeixes sempre vols guanyar». Ell ja tenia aquest pensament quan combinava rem i motocros amb 8 o 9 anys a Noia. «Remava per agafar físic aprofitant que el meu oncle era tècnic del club d'allà. Em va agradar i vaig acabar canviant d'esport», diu.