Un rere l’altre, els gols van anar caient al Nuevo Las Gaunas. Roberto Santamaría, cada cop amb més cara de pomes agres, va haver de recollir la pilota del fons de la seva porteria fins a quatre vegades. Patia el Logronyès el moment dolç del Girona per tancar la jornada en places de descens, on no hi havia navegat des de les primeres jornades, abans de signar una remuntada digna d’admiració. Perquè el propi Logronyès, un equip que acaba de pujar, va ser capaç de guanyar sis partits seguits i fabular que la permanència arribaria més aviat de l’esperat. Els problemes han vingut després, amb fins a cinc derrotes consecutives i una segona volta per oblidar. Però ja ningú li podrà treure el que va ser capaç a la tardor. No és gens fàcil guanyar tants partits sense parar. I menys en una categoria com aquesta, on la igualtat és a l’ordre del dia. Per això té un valor incalculable el que està aconseguint el Girona. Just quan els equips s’estan jugant les garrofes, ha decidit prémer l’accelerador. Disparat com un coet, només li falta posar la cinquena marxa. Ho espera fer el proper dilluns contra un rival directe com ho és l’Sporting a Montilivi. De guanyar, igualaria la millor ratxa de resultats de l’última dècada.

Des que conviu en l’anomenat futbol professional, només ha aconseguit enllaçar cinc victòries en una ocasió. I d’això ja fa deu anys. No ho ha fet més. Ni la temporada de l’ascens ni en cap altra. Cal remuntar-se força temps enrere. El curs 2010/11, el primer que la categoria de plata establia un sistema de promoció per pujar a Primera, el Girona va coquetejar amb la possibilitat de jugar-lo. S’ho va arribar a creure, encara que cauria amb el cap ben alt en les últimes jornades de la lliga regular. El somni el va alimentar una ratxa excel·lent de resultats, amb fins a cinc partits consecutius guanyant. Aquell equip dirigit a la banqueta per Raúl Agné i al damunt de la gespa per Jandro Castro va despatxar el Nàstic (2-1), Osca (0-1), Alcorcón (3-1), Vila-real B (0-1) i Granada (2-0). Va tancar la jornada que feia 27 en una meritòria cinquena posició, en places de play-off, i amb 42 punts. Ni un any enrere s’havia salvat la categoria i potser l’existència del club gràcies al dramàtic penal de Kiko Ratón contra el Múrcia i l’escenari ja era del tot diferent. La inèrcia es va acabar torçant. Primer, amb tres derrotes consecutives. I després, a còpia de la irregularitat per tancar el campionat en l’onzè lloc amb 57 punts. El Girona actual, una dècada després, en té 61 quan encara s’han de jugar quatre jornades. Ve de superar el Saragossa (3-0), Oviedo (0-1), Tenerife (1-0) i Logronyès (1-4). Dilluns tindrà la possibilitat d’atrapar la cinquena victòria seguida, cosa que va fer per últim cop fa deu anys. El mateix que no ha repetit des que el 2008 saltava a la Segona Divisió. Ni tampoc en els dos anys que es va passar a Primera. Allà, al capdamunt, com a molt va poder enllaçar tres triomfs. Ho va fer un parell de cops la temporada 2017/18, amb Pablo Machín. Un any després, ni això. Al contrari. Amb Eusebio, arribaria a perdre sis partits seguits. O nou dels últims deu. Impossible no baixar amb un balanç així. L’any passat, tot i gaudir de la plantilla més cara de tota la categoria, no va poder encadenar ni tres victòries. Quatre sí que ho va aconseguir la temporada de l’ascens (16/17). Ho va fer en tres ocasions. També el curs que va pujar de Segona B a Segona A. Llavors ho va repetir dues vegades. També amb Rubi a la banqueta (12/13). Si no va arribar la cinquena va ser perquè l’Elx es va imposar a Montilivi (0-1). No és gens senzill per tant el que es proposen els de Francisco. I molt menys, fer el que va aconseguir el Girona la primavera del 2007, a Tercera, quan va guanyar les últimes sis jornades: Manresa (1-0), Sabadell (0-1), Barça C (2-0), Peralada (0-1), Prat (4-0) i Santboià (1-3). I va acabar pujant.