Dijous passat, encara no fa ni una setmana, a Queralt Casas i al València se’ls escapava el títol de Lliga Femenina en el tercer i definitiu partit contra l’Avenida; l’endemà Lucas Mondelo la incloïa en la preselecció de 17 jugadores que a partir de dissabte començaran a preparar l’Eurobasket i els Jocs, i ja des de Girona ha intentat agafar-se uns pocs dies de desconnexió abans de tornar a la pista. De temps per avorrir-se no en tindrà, perquè va de bòlit amb els estudis: «Haig d’acabar el projecte de final de grau d’Educació Infantil, vull anar a la selecció pensant al 100% en el que he de pensar», explica l’escorta gironina, que va tornar a assentar els colzes l’any passat quan va fitxar pel València després d’uns anys a l’estranger. «Tenia ganes de fer alguna cosa i com que m’agraden molt els nens m’hi vaig posar, també m’havia plantejat alguna cosa relacionada amb l’esport, com fisioterapia o CAFE, o amb els animals, però era més complicat perquè requeria més presencialitat», detalla.
Ha sigut una temporada molt intensa, jugant tres finals (Copa, Eurocup i Lliga) i guanyant el títol internacional. Casas admet que va arribar als últims partits amb poca benzina, però no li fa fàstics al fet de no tenir vacances: «Seria un bon senyal», subratlla, afegint que «l’alegria i l’emoció» d’uns bons resultats amb la selecció podran amb qualsevol símptoma de cansament. Amb la perspectiva que dona el temps, l’escorta gironina admet que «ha sigut una bona temporada, de la qual n’hem d’estar contentes i orgulloses» tot i que el coronavirus l’ha feta «molt més dura». «No som robots, tenim molta pressió, i gairebé diria que vaig acabar més cansada mentalment que en l’àmbit físic», afegeix. Queralt Casas va acabar disgustada amb la seva actuació en el tercer i definitiu partit «perquè estava tan cansada que no vaig rendir al 100%» i admet que el València va deixar escapar la seva oportunitat perdent el segon a La Fonteta (74-76) quan s’havia apuntat el primer. Sobre la botzina la gironina va convertir un triple des de mitja pista. Una anècdota.
Amb el disgust superat, queda l’alegria d’haver guanyat l’Eurocup havent sigut, a més, l’MVP de la final. Tot i això, però, no considera que ara, amb 28 anys, estigui en el millor moment de la seva carrera. És autoexigent. Considera que «n’he tingut de millors, com quan jugava a França, al Landes», i recorda que «durant la primera part d’aquesta temporada ho vaig passar malament, estava mancada de confiança, venint de mig any sense competir i del confinament». A la segona volta les sensacions van millorar: «Vaig ajudar l’equip i n’estic contenta».
Casas és una habitual a la selecció, com també ho havia sigut en categories de base. Ha guanyat l’Eurobasket en les categories sub-16, sub-18 i sub-20 , i en té dos d’absoluts (2013 i 2019). Del 17 al 27 de juliol, a València, ara la seva segona casa, hi buscarà el tercer al costat d’un grup de jugadores que converteix Espanya en un dels candidats a tot. Amb modèstia diu que «no sé si som favorites» i posa una llista de rivals a tenir en compte com Bèlgica, Sèrbia o França. Tocarà saber gestionar el cansament acumulat durant la temporada perquè «al final no només es tracta de ser una bona jugadora, també has de tenir el cap bé, saber aguantar segons quines situacions, i no deixar-te endur pel desgast mental».
Superat l’Eurobasket, vindran els Jocs. La seva primera cita olímpica, que s’espera amb impaciència. «Uns Jocs no s’assemblen en res. Imagino passejar per la Vila Olímpica i creuar-te amb Djokovic o en edicions passades, amb Usain Bolt, estrelles mundials de l’esport... m’agradaria poder-ho explicar als meus fills i als meus néts en el futur», diu. Sap que el virus continuarà condicionant-ho tot. Ja va fer ajornar l’olimpíada un any i ara tot apunta que hi haurà restriccions de públic. Però això no li treu la il·lusió: «Anar a uns Jocs és l’únic que em falta, encara que aquests siguin una mica diferents». Quedar-se (gairebé) sense vacances tindrà una recompensa molt superior.
