De qui és la decisió de deixar la banqueta, seva o del club?

Meva, meva, volia fer un pas al costat. No me’n vaig del Bordils, però era el moment de deixar la banqueta del primer equip. Per tornar a engegar una pretemporada a l’agost amb il·lusió cal algú amb molta energia i ganes i crec que ara mateix no soc jo. Necessitem un nou director d’orquestra. És un benefici pel club i per a mi. He acabat esgotat psicològicament de la temporada, ha sigut la més dura de totes. També ha afectat això a l’hora de prendre la decisió, a banda que hi ha temes familiars, els meus fills es van fent grans, comencen a fer esport i a jugar, i m’agradaria seguir-los. Això de tenir els caps de setmana ocupats i haver de marxar cada quinze dies a jugar a fora era molt dur. És bo que entri aire fresc. En Lluís Ferrer té el perfil ideal després d’haver sigut el meu segon.

Per tant, deixa l’equip en bones mans?

Hem de ser un club formador de jugadors, però també ho som d’entrenadors. Al Bordils hi ha 7 tècnics amb categoria nacional, que per entendre’ns vol dir que podríen treballar a l’Asobal. És una barbartitat. Estant preparats per portar qualsevol equip a qualsevol categoria i això és gràcies a una feina de formació brutal. En Lluís Ferrer fa cinc anys que fa de segon del primer equip, va començar amb mi, va seguir en l’etapa de Sergi Catarain, i va continuar el curs passat quan vaig tornar.

Quines funcions assumirà a partir d’ara?

Ho hem de concretar, està per veure. Ens hem d’asseure amb el club. M’agradaria treballar la base en diferents nivells, a veure on encaixo millor. El club fa 60 anys i està molt viu. Puc aportar coses a la base, tinc ganes i il·lusió per seguir ajudant als joves que volen aprendre i jugar a handbol. Crec que d’aquesta manera jo puc agafar aire sense l’exigència setmanal de preparar els partits, les tàctiques, veure vídeos...

Diu adeu a les banquetes, o és un «fins aviat»?

Jo penso que és un «fins aviat», tot i que també ja vaig tenint una edat. M’agrada entrenar i no descarto tornar a la banqueta si el Bordils m’ho proposa.

S’ha tornat a plantejar sortir a l’estranger, com quan va marxar a Romania?

A hores d’ara, no. Per marxar vaig demanar una excedència a Ensenyament i per poder-ne sol·licitar una altre han de passar cinc anys seguits i tot just en porto un. O sigui que quan sigui el moment ja valorarem si tinc edat i mercat per sortir fora, i quina és la meva situació familiar. Li puc dir que havia rebut dues ofertes per entrenar fora de Catalunya a Plata la temporada que ve i les he refusat totes dues.

«Puc aportar coses a la base, hem de parlar amb el club per veure on encaixo ara. No descarto tornar a la banqueta en el futur»

Per a què ha de servir el descens a Primera Nacional?

Per valorar tot el que s’ha fet. Quan valores una cosa és quan la perds. Ara valorarem que durant 8 anys cada quinze dies han vingut al Blanc-i-Verd el Bidasoa, el Valladolid, el Cangas, el Villa de Aranda, el Benidorm... i també en Lliga Catalana el Barça i el Granollers amb totes les seves estrelles. Un 80% dels equips de l’Asobal han jugat partit oficial a Bordils en aquests darrers vuit anys (els únics que no hi han jugat són Ademar, Anaitasuna i Logronyo). Molts jugadors importants han passat per aquí.

Es pot aspirar a tornar a Divisió d’Honor Plata?

Sí, per què no? Si s’ha fet un cop, es pot tornar a repetir, però ens va costar moltíssim pujar. Amb un equip molt potent vam trigar tres anys. Les fases d’ascens són molt dures. Per molt que facis una bona temporada al grup català, que és el més fort, arribes a fases i t’ho jugues tot en un cap de setmana, veient com potser els rivals han fitxat un parell de peces de nivell només per afrontar aquells partits i poder pujar.

Què el fa estar més orgullós de tots aquests anys?

He dirigit el Bordils 11 temporades, sis a Plata i cinc a Primera Nacional. Em quedo amb el respecte de l’afició, dels mitjans de comunicació, dels rivals... Aquests dies arràn del descens hem rebut molts imputs de molts llocs que ens donaven ànims i ens feien saber que els sabia greu que baixéssim, amb la dedicació que hi hem posat i amb l’esperit amateur, de lluitar fins el final, que hem tingut aquestes temporades. Hem transmés il·lusió i hem conegut molta gent amb la mateixa malaltia que nosaltres, la bogeria per l’handbol. Han arribat molts missatges de rivals que ens animen a mirar de recuperar la categoria ràpid. Ja ens consideren un històric de Plata. Només Zarautz i Barça B hi porten més anys seguits que el Bordils. Tenim moltes coses per celebrar. Tenim generacions a la base que prometen un futur molt bo.

Quin és el millor elogi que li ha dedicat un rival?

Quan vam pujar hi havia els optimistes i els pessimistes. Els optimistes deien que hi estaríem a Plata 2-3 anys; els pessimistes, que faríem el ridicul per tot Espanya i que enfonsaríem el club a la misèria. Al final hi hem estat vuit anys, hem donat l’oportunitat de jugar a Plata a desenes de jugadors de la casa i dissabte l’equip tenia una mitjana de 23 anys. Dit això, l’elogi: Fernando Hernández, ex-Barça i bronze olímpic a Atlanta, va venir amb el Valladolid i tot i perdre em va dir «el que teniu aquí no ho perdeu mai, he jugat en molts camps però en pocs com aquest, amb aquesta passió i ambient». Ens hem guanyat la simpatia de molta gent, que flipava quan els dèiem que aquí no es cobra, i que els jugadors paguen la seva quota. Al principi d’estar a Plata també col·leccionàvem els tuits del rival, que marxaven del Blanc-i-Verd donant-los les gràcies i dient que era un luxe venir a jugar aquí.