El penúltim capítol, el que en farà 228, serà emotiu i ben especial. L’Handbol Bordils posarà en pocs dies el punt i final a una aventura que l’ha dut durant vuit temporades a competir a la Divisió d’Honor Plata. El comiat del Blanc-i-Verd arribarà aquest dissabte, abans de tancar el curs una setmana més tard a Zarautz. Sense poder omplir el pavelló, però almenys amb públic a les graderies, cosa impensable pocs mesos enrere, el club prepara una emotiva celebració un cop s’acabi el partit contra el Zamora. De moment, ben poques pistes. Es manté l’efecte sorpresa. Tot i l’amargor del descens, ja matemàtic, a Bordils ningú vol que l’adeu sigui entre llàgrimes. El que passi a partir d’ara, això sí, servirà per tancar una etapa. Un trajecte que començava el mes de setembre de 2013 a Vigo i que s’acabarà ben aviat. En total, hauran sigut 229 partits a la segona categoria de l’handbol estatal. Temps que ha servit per fer debutar un total de 46 jugadors, per créixer i posar poble i entitat al mapa.
«No ha sigut una sola experiència, sinó milers. Cadascú de nosaltres en té de pròpies». Parla Pau Campos, entrenador la maoria d’aquests últims anys a Bordils, i qui deixarà el càrrec un cop s’acabi el curs per dur a terme d’altres tasques dins la mateixa entitat a partir de la temporada vinent. «Com a tècnic, el creixement ha sigut important. Els rivals ens han obligat a reinventar-nos a tots. El jugador que venia de Nacional ha hagut de posar-se les piles per superar els porters de Plata. Practicant nous llençaments, noves fintes, ajudes defensives. Ha sigut una exigència constant. Tots hem hagut de sortir de la zona de confort. No només s’ha crescut en l’aspecte físic, que s’ha cuidat molt des del primer dia, sinó també en l’àmbit tàctic i tècnic. Tots hem anat a més. Els que vam aconseguir l’ascens i els que han anat debutant». Per a Campos, el salt a Plata ha suposat un «abans i un després». Començant per l’Handbol Bordils perquè «érem un club reconegut a nivell català, però ara ho som en l’àmbit estatal. Això diu molt a favor nostre. Hem millorat la infraestructura, la logístia, el treball diari. Hem fet passes endavant». Però també per a l’handbol català. «És una mena de punt d’inflexió. Abans, d’altres clubs havien pujat a la pista però després renunciaven. Nosaltres vam decidir tirar endavant. Això va provocar que després s’hi animessin La Roca, el Sant Martí Adrianenc o el mateix Sarrià. La nostra experiència positiva ha servit a d’altres clubs. Els ha obert una porta per mirar endavant i llançar-se a la piscina».
De resultats n’hi ha hagut de tota mena. Victòries, empats i derrotes. Alegries i decepcions. Permanències miraculoses i celebrades. I ara, un descens que ningú volia però que s’ha fet inevitable. Dissabte, últim partit a casa. Serà amb el 50 per cent de l’aforament i contra el Zamora. Coses del destí, perquè també va pujar a Plata el mateix any que el Bordils. I les coincidències no es queden aquí. «El partit del meu comiat va ser contra ells. I també el 200 a la categoria. A més, quan vam anar a la seva pista van aprofitar per fer un acte de celebració i van retirar una samarreta a Octavio Magadán, que es retirava. «Ens fa certa gràcia, hem viscut algunes experiències memorables amb ells». Serà, al cap i a la fi, un comiat. Trist pel que significa, però la intenció és que sigui una festa. I un punt i a part, tot esperant tornar-hi algun dia.
