Recorda córrer tot el dia pel carrer perseguint el seu germà i una pilota Mikasa. «Qualsevol cosa servia com a porteria i no anàvem enlloc sense la pilota. És l’evolució general de la societat, però és una pena que s’hagi perdut tot allò que ara només estiguin per mòbils i Playstations. Fa mal veure places buides», arrenca Ramon Masó (Olot, 1987).
Recorda, també, el dia que els seus pares, dinant o sopant al menjador de casa, els van explicar que el Barça els volia fitxar. «El Madrid també estava molt interessat en nosaltres, però ens vam decantar pel Barça perquè a casa hem sigut culers tota la vida i per la proximitat», afegeix el futbolista olotí, que a principis de segle va començar a compartir vestidor, i vida, amb joves talents com Leo Messi, Gerard Piqué o Cesc Fàbregas.
«Vaig passar de veure’ls com a extraterrestres als tornejos que fan per la tele a ser allà. Era una passada. Les primeres setmanes em deia: què collons estàs fent aquí si et passen la mà per la cara? A poc a poc, em vaig anar adaptant a aquell nou món i vaig anar fent-me un nom. Era molt fàcil jugar. La competició real era als entrenaments. És on realment competíem i gaudíem», subratlla Masó. Vivia a La Masia quan La Masia era just al costat del Camp Nou i el primer equip entrenava en un camp annex, i somriu en recordar que sovint els despertaven els crits de Louis van Gaal.
Amb el temps, va passar d’observar els entrenaments del primer equip a participar-hi quan els compromisos de les seleccions deixaven Frank Rijkaard amb pocs efectius, i finalment va complir el seu somni un 20 de maig. El de 2006, amb el Barça ja campió de lliga i just tres dies després d’alçar la Copa d’Europa a París. Aquell 17 de maig Masó va acabar a Canaletes, i el dia després el va trucar el seu pare. Eusebio Sacristán, ajudant de Rijkaard, buscava un migcampista per tancar la llista per visitar l’Athletic en un duel intranscendent de l’última jornada i Albert Benaiges, tècnic del Barça B, va recomanar Masó i va trucar-lo per traslladar-li la notícia, però el futbolista no responia i va telefonar al pare. Masó encara recorda el «noi, què fas amb el telèfon? Que t’estan trucant perquè t’han convocat per aquest dissabte» del seu pare.
«Vaig sentir una barreja d’emoció i respecte. Estava cagat, però vaig gaudir d’aquella experiència des del primer minut, des que en Pitu [Comadevall] em va venir a buscar amb cotxe el divendres per anar a l’entrenament», rememora Masó, retornant als 18 anys. Del dia D recorda «gaudir com un nen petit». Va saltar a la gespa de l’antic San Mamés al 81. «Va ser brutal. Només van ser nou minuts, però va ser brutal. Flipava. De cop em vaig veure perseguint l’Etxeberria, en Guerrero o l’Urzaiz, jugadors mítics dels que has vist sempre per la tele», emfatitza.
Encara guarda, com a tresors, la samarreta amb el «45», els pantalons i els mitjons; com a records de la derrota més dolça que ha viscut mai (3-1) i del seu millor dia al Barça. El pitjor va arribar al final del curs següent, amb l’adeu: «De cop es trenca la il·lusió de jugar a l’equip de la teva vida i fa mal i plores. Ets conscient que ets en un lloc molt privilegiat i que el més normal i el més lògic és que no arribis a dalt, però fa mal igual, i fora del Barça fa molt fred. Quan en surts arribes al món real, i en el meu cas encara més perquè la realitat del Girona era pèssima».
Masó va deixar enrere el Barça, «on no t’havies de preocupar per res», i va aterrar a Girona, «on no hi havia ni material suficient per jugar» i on va descobrir els impagaments i la banqueta. «En l’àmbit individual va ser un any pèssim perquè gairebé no vaig jugar. El jugador de la pedrera del Barça té una forma molt particular i definida de jugar que gairebé només es fa servir allà, i de cop arribes aquí pensant que ets el rei del mambo i veus que no estàs preparat per coses com lluitar el lloc amb gent de 30 anys, però a nivell grupal va ser un any preciós», diu, feliç d’haver contribuït a un ascens a Segona A que va espantar una possible desaparició.
«Aleshores gairebé hi havia més jugadors que aficionats. Veies com era abans i veus com és ara sembla impossible, irreal, i ara espero que es pugui complir l’objectiu de l’ascens», afirma, fidel seguidor blau-grana i blanc-i-vermell, un Ramon Masó que després de passar pel Cassà, el Sant Andreu, el Santboià, l’Olot, el Manlleu, La Jonquera i el Tona ara defensa la samarreta del Bosc de Tosca, a Segona catalana. Per què seguir jugant? «Arriba un moment en què ja no jugues pels diners, i ni tan sols pels partits o els punts en sí. Jugues per tot el que engloba el futbol, i perquè jugar al camp de l’Amer com faig ara et genera el mateix i ho gaudeixes igual que jugar al de l’Athletic. El futbol t’enganxa. Però, alhora, és un alliberament. Cadascú va fent el seu camí, uns més amunt i d’altres més avall, però tots tenim una cosa que ens uneix: el futbol. És una forma de vida i de gaudir-la».
