La partida d’escacs, la trobada d’estrategues, la batalla de pissarres es va decidir per una guspira. Una magistral passada de Mason Mount a Kai Havertz que va esfondrar les esperances de ser campió de Pep Guardiola i el seu Manchester City i va col·locar la segona Champions a les vitrines del Chelsea (0-1).
Com si de la final de 2012 es tractés, el Chelsea va tornar a emergir com a no favorit per donar la sorpresa i secundar-se en el dibuix de Thomas Tuchel, la genialitat dels seus joves i l’experiència del capità per a conquistar la segona Lliga de Campions i negar a Guardiola una mel que se li resisteix des de fa deu anys i que haurà de continuar perseguint amb un City novell i inadaptat a aquests partits.
La final, decidida per l’experiència, es va llevar les seves vestidures de partida d’escacs per obrir pas a un anada i tornada frenètic. El City va caçar la defensa del Chelsea, encara adormida, amb un pilota en llarg d’Ederson cap a Sterling, al qual va anul·lar James en l’últim instant.
Però en aquesta bogeria d’inici, inesperat, hi havia una constant respecte a la resta de la temporada: la imprecisió d’una Estafa Werner negat de cara al gol. L’alemany va disposar de dos en espai de cinc minuts. Una rematada a l’aire amb tot a favor en la frontal de l’àrea petita; un tret davant d’Ederson que va manar el ninot. Va respondre el City amb un mà a mà de Foden que va treure in extremis Rudiger.
Continuava incòmode el City, acostumat a dominar i no al fet que el dominin, i Mount va trobar la clau. El millor jugador blue de la temporada va liquidar la defensa citizen amb una passada entre línies que va deixar sol Havertz. El germànic se’n va anar Ederson i a porta buida va avisar de l’escac i mat.
Tenia 45 minuts Guardiola per reaccionar. El tècnic català s’havia equivocat prescindint del migcampista defensiu, Fernandinho o Rodri, darrere d’un equip més ofensiu. Tenia una part per ser el sisè equip a remuntar una final que arribava perdent al descans; el primer a guanyar la seva primera Champions remuntant des del Porto en 1987.
La seva calma, com a guanyador de tres «Orelludes», dues com a entrenador i una com a jugador, contrastava amb la del seu equip, on només un jugador havia arribat fins a aquest partit definitiu abans. Gündogan, i no va tocar metall. I a més a més, la seva millor arma en la gespa, la seva prolongació, es va ser lesionar amb un ull morat després d’un xoc amb Rudiger. De Bruyne, entre llàgrimes, va desaparèixer per la porta de darrere de la final. Abraçat a Guardiola i Lillo.
Van aparèixer els nervis. El Chelsea va replegar armes. Es va començar a jugar un partit més mental, més bast, més parat. El que desitjava un Tuchel inquiet en la banda que mirava insistentment al minuter i que va fregar l’infart quan Azpilicueta, perfecte, va negar una passada de la mort a Gündogan. I que va acabar de genolls quan Pulisic va poder matar la final. Va creuar massa davant Ederson a 20 minuts del final. El Chelsea estava ja enrere amb tot; el City, sense idees, llançant centres sense sentit, com si el seu sistema i Guardiola s’haguessin bloquejat en notar la pròxima mirada de la Champions. Ni el factor Agüero ni un últim intent de Mahrez hi van poder fer res. La glòria era per al Chelsea.
