O tot o res. Després de «meditar-ho durant molt de temps», el porter Joan Ureña ha arribat a la conclusió que ha arribat el moment de penjar els guants. El mes vinent farà 38 anys i, encara que ara es trobava «bé als entrenaments» amb l’Escala, els problemes d’esquena han precipitat la decisió. «Al confinament vaig tornar a quedar clavat de l’esquena, sense poder-me moure en tres mesos, i quan va tornar la competició, vaig adonar-me que no podia seguir amb normalitat», explica el de Borrassà. A més a més, considera que «si no em puc comprometre al cent per cent amb un equip, acostumat com estic de donar-ho tot pel futbol, no val la pena». «És millor plegar ara que estic bé, que no pas de manera forçada per una lesió o alguna cosa més greu», afegeix.

Diumenge passat va jugar el seu últim partit amb victòria contra el Manlleu (2-1). Ureña imaginava que seria especial, però no que es veuria sorprès amb un passadís: «Vaig demanar a l’entrenador (Sepu) poder acabar l’últim partit dins el camp i va dir-me que cap problema. Vaig tenir els meus minuts i va canviar-me perquè em fessin l’homenatge. No ho esperava gens. M’hauria agradat acabar tot el partit, però sabia el que hi havia i també ho entenc. Aquest any hem fet una molt bona temporada amb l’Escala», comenta el porter.

Les darreres cinc temporades se les ha passat defensant els colors de l’Escala. Es va iniciar al futbol amb 10 anys a Borrassà, on va començar com a central i més tard el pare d’un amic el va «convèncer» a posar-se sota la porteria. Ha passat per molts clubs gironins, com PUF, Peralada, Figueres, Olot, Guíxols i Llagostera, entre d’altres. Mentre que a la llista de fites guarda amb bon record «moments gloriosos», com la temporada 2014-15 quan va lluitar en el play-off d’ascens a Segona B amb la Unió, i les etapes a Peralada, que sempre ha estat com la seva «segona casa».

Mirant enrere, el porter té clar que el millor que ha pogut donar-li el futbol ha estat l’aspecte humà. «M’enduc moltes alegries i decepcions, però sobretot molta gent. Les experiències sempre hi són, a vegades més bones com els ascensos o d’altres no tant com els descensos... Tot això et fa créixer com a jugador i persona, tot i que el més important és la gent que arribes a conèixer. Un cop arribes a aquest punt, rebre tantes mostres de suport em fa estar orgullós. És el recull de la teva trajectòria», diu.

Coincidint amb el naixement de la seva filla, Ureña va aterrar a l’Escala. «Volia agafar-me el futbol d’una altra manera, sense competir a alts nivells. La manera de fer del club i la tranquil·litat que et transmet fan que t’hi sentis molt a gust. Hi ha un tracte molt familiar», apunta. Allà també hi ha coincidit amb un altre mític porter de les comarques gironines: Joan Bayona. «Ens havíem enfrontat mil vegades i no hem coincidit fins fa un parell de mesos. M’hauria agradat haver compartit vestidor amb ell abans perquè d‘un porter com ell aprens moltes coses», afirma. Ara, però, s’obre una altra etapa, tot i que seguirà sent entrenador de porters al club escalenc. «Amb una pandèmia pel mig i estar més estona amb els nens, he pogut pensar bé la decisió. Ha sigut meditada durant tot aquest temps, a part que tampoc tenia l’esquena bé. Si jo hagués sabut que m’aguanta i que podré competir al cent per cent, tindria ganes de continuar però no és així perquè no puc donar el meu màxim», assegura un porter irrepetible.