Veïna de Girona tot i que nascuda a Barcelona, Sami Sauri és una dona a una bicicleta enganxada. A bord del seu vehicle ha voltat pels Estats Units, Egipte, Grècia, Albània i bona part d’Europa. I no té la menor intenció d’aturar-se

M’han dit que no es separa mai de la bicicleta. Dorm amb ella? 

He, he, més o menys. Només la deixo quan haig de treballar, i si puc, la incloc en el treball.

Va per la vida a pinyó fix?

He deixat una mica de banda la bicicleta de pinyó fix, perquè em va deixar el cos adolorit, tanta canya sense frens. Els genolls i les articulacions pateixen molt.

No em referia a la bici, sinó a vostè.

Ah, jo sí, jo vaig totalment a pinyó fix, no paro ni un moment (riu). En els darrers quatre mesos, ni he trepitjat casa meva.

No l’hauran desnonat. 

Vaig deixar una feina fixa que tenia, per anar a pinyó fix. Vaig estar a Fuerteventura, fent bici i surfejant. Després me’n vaig anar a Egipte, dues setmanes. Més endavant, surf a Madeira, amb la taula enganxada a la bicicleta, i tot seguit he estat a Albània.

I abans havia fet la famosa Ruta 66. Com és fer-la en bici?

És dura i és llarga, però és una de les rutes més emotives del món. Està una mica en decadència, ja no és la Ruta 66 dels seixanta i els setanta, però encara conserva alguns racons meravellosos. Va ser una bogeria. La recomano i alhora no la recomano, depèn de si t’agrada o no Amèrica.

I Egipte? No hi ha massa sorra, per anar en bicicleta?

Doncs sí, vam estar al desert i en força zones era impossible pedalar. Això, a banda que ser dona i fer esport, allà no està gaire ben vist.

I ensenyant cuixa!

I ensenyant cuixa en ple mes del Ramadà, que el vam enxampar allà. I amb els meus tatuatges i el cabell al vent. Va ser un viatge...una mica estrany. Algun que altre em va dir coses, pel carrer, i encara vam tenir sort que un de la colla era natural d’Egipte.

Passa por per la carretera? 

Mai he tingut cap problema enlloc, allò de pensar «d’aquesta no en surto». No he passat mai por, sóc allò que es diu «echada p’alante».

Jo pensava més aviat en les carreteres de per aquí.

Res en absolut, zero. A Barcelona duia una bici sense frens, i baixava Muntaner com si fos una moto. O siqui que...

Quin ha sigut el viatge més difícil?

Després de la Ruta 66 vam fer San Salvador, una de les carreteres sense pavimentar més llargues, van ser uns 3.5000 quilòmetres en un mes. Va ser dur, fins i tot mentalment, només es veien arbres i aigua.

Com es veu la vida sobre dues rodes?

Increïble. Es veu totalment diferent. Des d’un cotxe no veus res, des de la bici ho veus tot. Xerres amb la gent, et pares quan vols, etc.

Parlant de parar-se quan vol: quan va ser el darrer cop que es va aturar en un semàfor? 

Jo m’aturo sempre.

No em digui! Els altres ciclistes la deuen mirar estranyadíssims.

Abans no m’aturava mai. Però vaig viure dos anys a Berlín, i allà aprens a circular a hòsties. Si no compleixes les normes de circulació, pringues. Fins que al final acabes per no fer el que no voldries que fessin els altres. Si no vull que un cotxe es salti un semàfor, no me’l saltaré jo. Has de respectar per a ser respectat.

I el pròxim destí, quin serà?

A casa, que en tinc moltes ganes