«Tinc moltes ganes de veure fins a on pot arribar aquest Sarrià»

Sí, sí. Quan et dediques a l’esport d’alt rendiment ja va així la cosa. És un no parar. Si no estàs planificant el futur, estàs immers en el present. Estic preparat, és clar. Tinc moltes ganes de veure fins a on podem arribar, em vull prendre les coses positivament. És un repte per a mi i per a tots. Pels jugadors també. Fan un esforç titànic i terrible per poder estar aquí. Si els puc ajudar a passar-s’ho bé i aprendre coses noves, perfecte.

Tan titànic i horrible és aquest esforç com vostè diu?

Pensi que estem parlant de jugadors totalment amateurs, no pas professionals. Quan acaben la seva feina o l’activitat diària que tinguin, les seves principals obligacions són quan comença l’handbol. Aquesta és la realitat. Nosaltres intentem que l’handbol passi per davant d’algunes obligacions, però no és gens fàcil. I pels qui tenen família, encara costa més. És un esforç molt important. No està remunerat, sinó que el salari és emocional. La satisfacció de fer bé les coses i aprendre.

Deia que acceptava fer-se càrrec de l’equip perquè estavà «en deute» amb el Sarrià.

És que em va saber molt de greu la meva sortida del club. Tenia al davant una oportunitat molt gran. Tothom em va empènyer perquè marxés al Veszprem. Érem un dels millors equips del món i la gent que m’estima i que vol el millor per a mi ho va veure clar. Això no vol dir que deixés enrere l’apreci que sempre li he tingut al Sarrià. En aquest sentit sempre he mirat d’acompanyar club i equip quan ha sigut possible. Ara m’ho prenc una mica així. Si he tornat és en part perquè em sento amb el deute moral per haver-los deixat a mitges. A veure si els puc ajudar.

Amb quin objectiu personal afronta aquesta nova etapa?

Un dels principals objectius és que els jugadors millorin com a persones i també com a esportistes. Individual i col·lectivament. Volem ser competitius, en el present i també en el futur. Tenim una planificació i un projecte en el qual mirem a llarg termini pel bé del club. Quan parlo d’objectius no em refereixo a resultats, sinó que vull que els jugadors aprenguin i perfeccionin. Tot això ha d’anar de la mà. Si parlem del meu objectiu personal principal per aquesta temporada és el d’afiançar l’estructura que tenim al club. Posar un pont entre aquells jugadors que van pujar a Plata i que estan marxant o marxaran aviat, amb els que continuen i pugen per darrere. Aquells que han tingut menys protagonisme, que en tinguin més. I que quan els d’un nivell elevat desapareguin, es pugui fer un bon relleu generacional.

Deia un parell d’anys enrere que el Sarrià estava fent coses extraordinàries i inèdites des de feia temps. Hi ha fusta perquè això encara sigui així?

Fins ara sí, s’han fet coses extraordinàries i inèdites. El que passa és que la millor fusta que tenim ens està marxant. Ara hem de veure si la fusta que tenim ens val o no. És clar que hi ha bons jugadors, però són massa joves. Aquest és el nostre hàndicap. El que hem fet fins ara és molt important. Pujar a Plata, guanyar equips d’Asobal, passar eliminatòries a la Copa... Tot això, aquí, mai havia passat. És extraordinari, no és normal. La feina d’en Salva (Puig) i dels jugadors era molt i molt bona. Ho dic amb la boca plena i total convenciment. Volem treballar en aquesta línia. Convertir l’extraordinari en ordinari, però sense conformar-nos perquè més endavant torni a ser extraordinari. No sé si m’explico. La foto de fa tres anys està molt bé, però no es la mateixa que la d’ara. És com si compares el Barça de futbol actual amb el d’en Pep Guardiola. El que ens toca és veure a qui tenim ara i provar què som capaços de fer.

Ho lligo amb el que va dir en la seva presentació. Allò de «amb els jugadors que tenim ara serà complicat» salvar la categoria.

Sí. I aquí hi ha la meva feina, la de transformar-los. Com li he dit, amb la foto d’avui és molt complicat. Igual ho aconseguim i ens convertim en un equip diferent del que som ara. Intentem portar algun jugador, tot i que és complicadíssim per nosaltres perquè no som professionals. La tovallola és l’últim que llençarem.

Deia que vol un Sarrià que jugui de manera intel·ligent. Què significa això?

Sempre he pensat que la intel·ligència és aquella capacitat d’adaptar-se al medi on et trobes amb els recursos que tens i treure’n el màxim rendiment. Primer intentarem créixer en número de recursos. Després, mirarem d’aplicar-los en el moment adequat i en les persones pertinents. Si ets baixet, no tiris per sobre de gent de dos metres. Això és de calaix. S’han de buscar solucions. Aprofitarem el millor de cadascú pel bé de tots.

D’experiència no li’n faltarà, i més amb aquestes aventures a l’estranger...

Ja em considerava un entrenador experimentat i ara, aquesta experiència l’he multiplicat. He vist moltes maneres de treballar i filosofies. Coses interessants, coses que estan bé i d’altres que estan molt malament i espero no fer mai. Una mica el meu valor ha de ser aquest. El de marcar-los el camí perquè l’equip rendeixi.

I, sobretot, estar tranquils amb tot això del coronavirus, no troba?

Uf, aquest tema ha sigut molt delicat. M’he passat l’any viatjant per Polònia i per Europa. Ha sigut un drama. Mil proves, controls als aeroports, fer viatges més llargs... Sobretot el tema del públic. És molt trist que un pavelló com el nostre estigui buit. Som un club molt social i la il·lusió de tothom, els més grans i la mainada, és veure’ns. Tant de bo es normalitzi la situació.