Un dia després de l’èxit, ja ho comença a assimilar tot plegat?

A poc a poc ho hem anat assimilant, sí. No només jo, sinó tots plegats. Els jugadors i també els membres del club. En l’experiència anterior que havia tingut aquí mateix a Olot, potser m’havia anticipat molt a l’hora de pensar en què era el que volia assolir i després li havia estat donant massa voltes a tot plegat. Aquesta vegada ho he fet a la inversa. M’he centrat en el partit, en com guanyar el rival i ja està. Només així t’adones de com n’era de difícil i veus què és el que hem sigut capaços d’aconseguir.

Haurà rebut felicitacions a tort i a dret.

Ahir en parlava d’això amb uns amics que no són pas del món de l’hoquei. Els comentava que després del partit havia anat rebent missatges d’exjugadors i també d’entrenadors, gent amb la qui he compartit molts moments en aquest esport. Tots ells han tingut el detall de felicitar-me i això és d’agrair. L’avantatge és que el món de l’hoquei és petit i és fàcil fer un vincle amb la seva gent. És maco. També he rebut l’escalf de la gent d’Olot, gràcies al bon seguiment que s’ha fet de la temporada. Moltes persones s’hi han implicat. I si guanyes, tot encara és més maco.

Què significa aquest ascens per un club com el CH Olot?

La dada és clara. Hem pujat a Plata per primer cop en 38 anys d’història. I en aquest temps, potser al llarg d’una trentena d’anys aquest equip no s’havia mantingut a Primera Catalana gaires temporades de manera consecutiva. Em sento partícip d’això que s’ha aconseguit. Uns anys enrere vaig arribar aquí com a coordinador i amb la junta directiva, que ara ja no hi és, parlàvem de la voluntat de tenir un primer equip que fos un mirall pels nanos de la base del club, perquè ningú volgués marxar sinó quedar-se aquí i mirar d’arribar el més amunt possible. Vam construir aquell sènior, que va ser capaç d’arribar fins a Nacional Catalana, una lliga molt complicada. Això d’ara és un salt, és un pas més. Ara però també caldrà deixar de banda la il·lusió i pensar en com organitzar-se i gestionar el pressupost.

Perquè l’OK Plata és una altra història.

Sí, oi tant. És un altre món. Hem de tocar de peus a terra, som un club humil en el qual els jugadors no cobren res. Potser es mirarà de facilitar més material, al mateix temps que es quadraran els desplaçaments de fora de Catalunya. S’ha de valorar com es vol estructurar el club a partir d’ara. El que entenc és que no es buscarà cap fitxatge extern. Hem acabat amb onze jugadors i nou d’ells són de la casa. Imagino que tot continuarà així, si algú no marxa pel que sigui. Amb la pinya que hi ha al vestidor i les ganes que tothom tenia de pujar, crec que això no passarà.

Qui no continua és vostè.

Visc molt la feina d’entrenador. M’implica moltíssim perquè m’agrada preparar els entrenaments i analitzar els rivals. Això es tradueix en moltes hores. Tinc la mainada encara petita i tota la família ha d’anar a remolc perquè tot gira al voltant de l’hoquei. Quan vaig parar un temps enrere ho vaig fer perquè necessitava reposar. Semblava que quan em van cridar de nou, els feia un favor i a l’hora de la veritat el favor me l’ha fet l’Olot a mi perquè m’he pogut treure algunes de les espines que tenia clavades. Jo no vull estar aquí a mitges. El repte és prou gros i qui vingui, ha de poder donar el cent per cent.

Com d’arrelat n’està l’hoquei en una ciutat com Olot?

L’hoquei ha anat creixent exponencialment. Potser ara és fàcil dir-ho i no sé si sense restriccions s’haurien omplert les mil cadires del pavelló. Però el que sé és que després del partit a Barcelona, en dues hores es van ocupar les 400 places que hi havia. Abans de la pandèmia ja havíem tingut força gent a la graderia. També hi fa la base. Està bé, hi ha bastants equips. I el club és familiar. Als pares i mares, s’hi va sumant gent. Amics, persones que s’hi enganxen. Als jugadors els deia que si pujàvem seria fantàstic, però que si no ho fèiem, l’objectiu de veure com l’hoquei ha crescut a Olot l’havíem aconseguit sobradament.