Li ha costat gaire acceptar que havia de retirar-se?

La meva intenció sempre havia sigut recuperar-me per tornar a jugar perquè considero que encara em quedaven uns quants anys a un bon nivell, però la recuperació no ha anat com esperava. He tingut molèsties i, tenint en compte l’antecedent de l’accident que va afectar-me les cervicals, els metges van advertir-me que hi havia risc de patir una lesió de més gravetat si seguia jugant. M’ha tocat assumir-ho. No és una decisió fàcil, però al llarg de la meva carrera m’he refet de totes les pedres que m’he trobat pel camí. Tinc molta il·lusió per entrenar el Peralada.

L’etapa com a futbolista es tanca d’una manera més agredolça amb el descens de l’Olot, sense poder ajudar des de dins el terreny de joc?

Sí. Han sigut molts anys i tinc un sentiment perquè he millorat com a futbolista i com a persona. Tant el club com els jugadors han fet el possible per salvar la categoria i em sembla injust el descens. Sento ràbia per no haver pogut ajudar des de dins per la lesió, però m’he dedicat a guiar al màxim els meus companys des de fora. No he tingut l’opció d’escollir quan deixar-ho, tot i que tinc la consciència tranquil·la d’haver fet tot el que estava a les meves mans.

Anímicament aquesta lesió ha estat més dura d’acceptar que l’altra, pel que ha acabat comportant?

A l’altra ho vaig passar molt pitjor perquè jugava a un gran nivell i em va frenar en sec. Ara, amb 37 anys, visc en un moment diferent. Emocionalment soc més madur i no hi ha cap més remei que acceptar les coses. També m’ha ajudat tenir objectius com el de formar-me per ser entrenador. Les experiències que he tingut no han estat fàcils però s’han de superar i mirar endavant.

Hauria estat fàcil tirar la tovallola. Mai va pensar de fer-ho?

No. Hi ha hagut moments molt durs, sobretot en el primer accident quan entrenava i els metges tenien dubtes per donar-me l’alta. Potser he tirat la tovallola una setmana perquè no soc de pedra (riu), però de seguida m’he animat. En aquesta lesió ja m’ho ensumava perquè he tingut moltes molèsties i recaigudes, el cos ja no em demanava entrenar. A més, que els metges diguin que si tornes t’ho estàs jugant a la ruleta russa, fa que t’ho plantegis i miris cap al futur. Ningú et regala res. Si m’hagués quedat a casa de baixa, no hauria aparegut l’oportunitat del Peralada.

Amb què es queda de tota la seva trajectòria com a futbolista?

La primera lesió m’ha limitat, però he tingut molta sort de seguir caminant i jugant. Em quedo amb els valors de la constància, sacrifici i lluita per aconseguir objectius en el dia a dia. El futbol, com la vida, té moments bons i dolents i la clau és ser fort mentalment. També em quedo amb la gent. He rebut molts missatges aquests dies i m’omple saber que tenen aquesta percepció de mi.

Ho aplica fent «coaching» amb altres esportistes. Ens enceguem tant amb un objectiu que no veiem que hi ha altres maneres d’atrapar-lo si el camí no surt com esperàvem?

És la intel·ligència emocional. Ha sigut una manera de preparar-me per començar a entrenar. Un entrenador ha d’estar capacitat per gestionar i regular l’obsessió i/o motivació que tenen els jugadors. El futbolista creu que ha de ser qui entreni més, tingui més minuts o sigui sempre titular i això li fa mal. S’ha de tenir il·lusió però amb equilibri per millorar el rendiment.

Per què vol que sigui reconegut el seu equip?

Vull construir un equip des dels pilars. L’aspecte mental és primordial. Hi ha d’haver bon ambient al vestidor i tothom s’ha de sentir important, jugui els minuts que jugui. Sabent que si no ho donem tot, el rival ens guanyarà. A partir d’aquí, treballar l’aspecte tècnic i tàctic.