Els Jocs de Tòquio de 1964 van ser anomenats els Jocs de la ciència-ficció per totes les innovacions tecnològiques que van sorprendre el món. Per l’ús per primera vegada d’ordinadors, per exemple. O per la projecció via satèl·lit d’imatges en directe a tot el món. L’edició del 2021, que s’havia d’haver celebrat el 2020, s’estrena avui també amb un aire de ficció futurista, més de distòpia que de sorpresa feliç.

Els Jocs Olímpics, cita de nobles propòsits com la concòrdia dels pobles i la celebració de la universalitat a través de l’esport, s’han començat a disputar amb silenci a les grades, amb controls rigorosos per foragitar la malaltia i el distanciament social per higiènica obligació. No es va pensar un esdeveniment així fa 125 anys per acabar tenint por d’una abraçada entusiasta o d’uns aerosols sorgits d’un crit d’ànim.

Thank you for watching

Són uns Jocs que semblen representar-se per imposició econòmica, per pal·liar pèrdues i respectar contractes. L’oposició local ha sigut sorollosa, com sempre. No hi ha Jocs que no es lliurin de la dinàmica de felicitat per la nominació, indignació per l’espiral de despeses, por de no arribar a temps i, després, amb el peveter encès, passió desbordada. A Tòquio falta veure si es compleix aquest últim element que sepulti tot l’anterior. 

Peveter fora

Però a Tòquio tot és diferent. Mai s’havien postergat uns Jocs i les protestes segurament no tenen parangó. La pandèmia segueix omnipresent i la cerimònia d’inauguració (avui, a les 13 hores) culminarà amb una desfilada d’atletes que saludaran a les càmeres i no les grades. No estava previst que el futur fos així. Per ser diferent, el peveter no lluirà el foc a l’estadi sinó a fora, en una zona portuària.

L’argument de la coreografia inaugural es manté en secret, com passa sempre, i falta veure quantes al·lusions a l’actualitat, a l’anormalitat contemporània, s’introduiran entre els jocs pirotècnics i els coloms volant; quants missatges d’esperança, empatia i superació de l’adversitat cabran en una cerimònia que, pel que ha transcendit, remarcarà el valor de l’esport en la construcció d’emocions inigualables. Es pot comptar, pel que sembla, amb un homenatge als sanitaris de tot el món. Segons Thomas Bach, el president del COI, els Jocs de Tòquio haurien de representar «la llum al final del túnel». Algú havia d’exterioritzar una mica d’optimisme.

Dimissions abundants  

La cerimònia no comptarà des de la primera fila amb un dels seus directors artístics, un humorista i director de teatre nipó que, just abans del dia D, ha hagut de renunciar al càrrec per un esquetx de 1998 (sí, de fa 23 anys) en què va fer broma sobre l’Holocaust.

No és l’únic cas en què els organitzadors japonesos han filat molt prim. Dilluns un compositor musical va dimitir per uns antecedents de bullying en la seva llunyana època escolar. L’expresident del comitè organitzador, Yoshiro Mori, es va veure forçat a llançar la tovallola després de dir que les reunions s’allargaven per culpa de les dones. I a un director creatiu li va sortir malament una broma contra una popular actriu que havia d’aparèixer a la festa d’inauguració, un gènere, per cert, que sol deixar empremta. La cerimònia d’obertura comença a inclinar la fortuna de l’organització. 

Si els casos de Covid no exploten, Tòquio no hauria de ser diferent de les seves antecessores i els èxits dels Simone Biles, Naomi Osaka, Novak Djokovic o Caeleb Dressel haurien d’ocupar l’espai informatiu que ara encara es destina a l’excepcionalitat antipàtica que envolta la cita olímpica. Sense espectadors, ni banderetes, les emocions no seran iguals. Però afloraran. Seran més que mai els Jocs de les pantalles.