Simone Biles va marxar del tapís després de fer un salt erràtic a la final per equips dels Jocs que molts van atribuir a una lesió física. La realitat era una altra. La gimnasta nord-americana va explicar a través d’un discurs demolidor que patia problemes d’una altra índole.

«Després de la meva actuació, no volia seguir. Haig de centrar-me en la meva salut mental», va sentenciar Biles. Amb valentia, es va sincerar i va treure a la llum un tema tabú. Com ha arribat fins a aquest punt? Quina explicació té que una gimnasta que ho va guanyar tot fa cinc anys s’esfondri ara? Diario de Mallorca, del mateix grup editorial que Diari de Girona, ha parlat amb esportistes, tècnics i psicòlegs esportius per analitzar la situació que ha viscut Simone Biles i com ha pogut arribar fins a un punt que ningú imaginava.

«Personalment crec que la seva decisió ha sorprès tothom, però Simone és humana i té el mateix dret que tots a fallar, retirar-se o fer el que ella consideri millor per a la seva salut», analitza la gimnasta Cintia Rodríguez, qui a causa d’una lesió al genoll va haver de renunciar a la seva participació a Tòquio: «Em va sorprendre el primer dia que la vaig veure, no estava tan fina, però tot i així va quedar primera en el classificatori. Ja en la jornada de competició per equips la seva cara no era la de sempre, semblava que no gaudia. Que després fallés aquest salt, que per a ella és facilíssim, va ser molt estrany. Quan va prendre la decisió de retirar-se ho va fer de la manera més noble possible. Ella mateixa creia que no podia aportar i va decidir fer un pas al costat».

Al contrari que a Rio, on va sorprendre el món amb les seves exhibicions, Biles va arribar a la cita japonesa com una estrella reconeguda de la qual tothom esperava alguna cosa. «Tots els esportistes a vegades senten una mica de pressió, però en aquest cas estem parlant que ella tenia el món sencer sobre les seves espatlles i fins al moment l’havia gestionat massa bé. La crèiem capaç de tot, però ningú s’havia parat a pensar com se sentia, què passava pel seu cap o en què està pensant», subratlla la del Xelska.

L’exgimnasta Elena Gómez entén la dràstica decisió de Biles. «La veritat és que no m’ha sorprès i fins i tot m’alegro que hagi estat tan valenta, amb la pressió tan bestial que havia de sentir. No estava en el seu millor moment i ha preferit fer un pas enrere abans que lesionar-se. Cal tenir en compte que Simone fa uns exercicis amb una dificultat tremenda i si físicament o psicològica no estàs bé, qualsevol error pot conduir a una lesió irreversible o fins i tot a la mort, i no estic exagerant», valora qui fou la primera espanyola campiona del món en gimnàstica, títol que va obtenir el 2002. «En la meva època ja sentia pressió, però gens comparable amb el que es pot sentir ara amb les xarxes socials. La família, els entrenadors, les teves companyes, el públic… Tot influïa. Recordo que havia d’optar a medalla així perquè sí, quan potser no era ni el meu objectiu. La premsa titulava: «Elena barallarà per una medalla» i jo llegia això, amb l’edat que tenia, quan encara és difícil gestionar les emocions, i sentia un pes que era difícil de controlar», recorda la manacorina. Milions d’ulls apuntaven en els Jocs de Tòquio cap a Simone Biles. Analitzaven cada gest, cada pas i cada instant de la nord-americana. La gimnàstica, que fins al moment l’havia practicat per a gaudir, va començar a executar-la per no defraudar.