Sayonara Tòquio, bonjour París

Tòquio va connectar amb París, imatges en directe, amb els atletes que han representat a França xisclant sota els peus de la Torre Eiffel. «Convoco a la joventut del món a reunir-se d’aquí a tres anys en els Jocs de la 33a Olimpíada», va llegir Bach en francès. El mateix dirigent que uns segons abans havia dictat la tradicional sentència: «Declaro clausurats els Jocs de la 32a Olimpíada», instant en què es va apagar la flama olímpica.

La cerimònia de clausura dels Jocs de Tòquio, 2 hores i 10 minuts, entre música, folklore, la desfilada dels atletes, amb Beatriz Sánchez, la karateka d’or com abanderada espanyola, i els focs artificials, va servir per passar el testimoni olímpic d’Àsia a Europa, de Tòquio a París. I per aquesta raó, l’alcaldessa de la capital francesa va recollir la bandera amb els cinc cèrcols que a partir d’aquesta setmana onejarà a la façana de l’ajuntament parisenc, en el que serà el període més curt en el qual una ciutat amfitriona exhibirà el símbol olímpic, només tres anys, solament tres estius perquè aquesta joventut mundial, mobilitzada per Bach des de Tòquio, tingui temps de preparar-se per lluitar per les medalles sent els més ràpids, els més forts o els més hàbils.

Barcelona i Los Manolos

Una cerimònia de clausura, que com la d’obertura i totes les competicions celebrades a la capital japonesa, amb la sola excepció d’aquelles que es van desenvolupar lluny de Tòquio, van mantenir unes grades desertes, sense el caliu del públic, sense aquests espectadors que, per exemple, van vibrar i es van casar amb els atletes quan en el tancament dels Jocs de Barcelona van cantar i van ballar al so de los Manolos.

«Heu fet els Jocs de l’esperança, la solidaritat i la pau. Els japonesos heu d’estar orgullosos », va repetir Bach i va agrair l’esforç local per crear uns Jocs enmig d’una pandèmia i dirigits més a la màgia de la televisió que al fervor popular dels japonesos, a diferència de Rio, Londres o Pequín.

Jocs ciutadans

I totes aquestes paraules les escoltava l’alcaldessa de París, la Ciutat de la Llum, que espera el 2024 recuperar l’esperit d’uns Jocs amb espectadors, d’uns Jocs que seran molt diferents als anteriors, inclosos els japonesos si s’haguessin arribat a celebrar amb les condicions prèvies a la pandèmia. Perquè París portarà la competició als seus monuments, als seus palaus, al cor dels escenaris que un turista no es vol perdre.

Mentre s’apagava el foc de Tòquio, les imatges de televisió connectaven en directe amb París per mostrar el Grand Palais que acollirà en tres anys les competicions d’esgrima i taekwondo; el palau de Versalles on cavalls i genets, en les proves hípiques, emularan les velles escenes eqüestres de l’esplendor monàrquic abans de la revolució; o els Camps de Mart que s’ompliran de sorra per convertir-se en el decorat del vòlei platja, sense oblidar els recintes clàssics, com l’Estadi de França, com solemne plató olímpic, o Roland Garros per cobrir d’or al millor dels tennistes dels Jocs 2024.

Tambors i balls van acomiadar a Tòquio, sense oblidar el protocol·lari podi per lliurar les medalles de la marató, que per primera vegada i per evidenciar que la igualtat en l’esport ha vingut per quedar-se, es van repartir també a les guanyadores femenines. Es va apagar la llum de Tòquio, sense descuidar la competició paralímpica que comença el dia 24, perquè ja voli cap a París la bandera olímpica a la maleta d’Anne Hidalgo: Sayonara Tòquio, bonjour París.