«No faig res que no pugui fer una altra persona»

A punt de complir els 42 anys i signa una temporada pel Sant Feliu de Guíxols. Quin mèrit.

Ho afronto bé, perquè fisicament estic en un bon to i tinc moltes ganes. No vull que soni a tòpic, però quan no hi ha futbol, a l’estiu, ho passo malament. A mi em mou el fet d’anar a entrenar, competir... tot això em dona vida. Per l’edat que tinc, la gent em pregunta fins quan seguiré, i jo responc que fins que no em faci mandra. Jo estic desitjant anar a entrenar, quan arriba l’hora surto corrents de casa. Soc com una criatura, en veritat (riu). Potser si fos incompatible amb la feina m’ho rumiaria, però no és el cas, compagino les dues coses. Així que mentre pugui, continuaré jugant.

Entenc que no s’ho va pensar gaire, doncs. I la família què hi diu?

No he hagut de donar-li moltes voltes, no. Si ara dic el contrari, la dona em matarà, però la decisió és meva. Ella està encantada; a més, el seu germà és José Ramón de la Fuente, actual entrenador de porters del Barça. Això vol dir que està acostumada a tenir a un futbolista a casa, i l’ambient li agrada. També haig de reconèixer que sap que estic insuportable quan no jugo (riu).

El seu paper, però, no serà pas secundari. Vostè vol protagonisme.

És clar, perquè no sé agafar-me les coses d’una manera relaxada. Si fins i tot per anar a jugar qualsevol torneig a l’estiu m’ho prenc seriosament. Per fer les coses a mitges, prefereixo no anar-hi. No entenc el futbol d’una altra manera. A mi em motiva millorar, jugar-me el lloc amb el company a la porteria. Si encara m’enfado quan en els entrenaments em marquen molts gols!

A la vida, l’ètica de l’esforç és clau.

Vaig tenir la sort que quan vaig sortir del juvenil del Palamós i vaig passar al primer equip, hi havia gent a Tercera Divisió que havia jugat en categories superiors. Vaig coincidir amb gent amb passat a Primera i Segona Divisió i vaig aprendre molt. Jo era un nano amb les orelles ben obertes, pretenia quedar-me amb tot. La cultura del sacrifici és indispensable, en general, perquè sense això només et podria salvar tenir un do, que en el futbol seria com ser Messi. I ni així, perquè ell també ha hagut de suar de valent per arribar on és.

Recorda el seu debut al futbol amateur?

Sí, com per no recordar-lo! Va ser amb el Palamós, a Tortosa. El porter titular era Àngel Campos, que es va lesionar al quàdriceps i així vaig poder entrar, a la segona part. Doncs em van acabar expulsant! El president era Piterman i l’entrenador, Galiamin. Va ser l’estrena no somiada.

Manté el cuquet, després de tants i tants anys jugant?

El tinc, però d’una altra manera. L’experiència fa que assimili les coses de forma diferent. Ara, el dia que el perdi significarà que m’és igual i serà llavors quan em quedaré a casa.

Digui’m alguna cosa que hagi valgut molt la pena, de la seva trajectòria.

Les persones que m’he trobat i tot el que hem compartit fora del camp. Si hi pensem, amb la gent del futbol és amb qui tothom qui s’hi dedica passa la major part del temps durant la setmana. Entre els entrenaments, els partits, les concentracions... per força acabes fent amistat amb la gent que convius. He tingut la sort de portar-me bé amb la majoria de companys amb els quals he coincidit i actualment, tinc molta relació amb gent amb la qual fa anys que no convisc en un vestidor. De fet, el meu millor amic el vaig fer al futbol.

Què sent quan l’elogien?

Em fa vergonya, ho dic de tot cor. I li dono una importància relativa, perquè no faig res que no pugui fer una altra persona. Entenc que pugui sorprendre una mica, que a la meva edat continuï jugant a futbol, però també crec que hi té molt a veure el factor de les lesions, que sempre m’han respectat força, fent-me sentir un afortunat.

També entrena nens del futbol formatiu. Què els ensenya i qui aprèn més, ells o vostè?

Depèn de les edats, ho enfoques d’una manera o d’una altra. Soc partidari que els més petits s’ho han de passar bé al camp; a partir de cadets potser sí que ho enfoques més a la idea específica de fer millors els seus coneixements. Jo aprenc moltíssim. De fet, mai es deixa d’aprendre. Dels companys i dels nens. I poden ser mil coses: com es prenen els comentaris, accions que fan d’una determinada manera que tu no sabies veure. Al final, per voler aprendre, no hi ha més secret que el fet de ser curiós, de voler-se fixar.

Ho raona un porter que, fa ben poc, va sentir l’himne de la Champions League. Ja s’ho esperava, això?

Per a mi va ser un premi. L’Inter Escaldes va guanyar la Lliga quan jo no hi era, i com el porter que hi havia no podia viatjar, em va trucar el president per proposar-m’ho. Considerava que em mereixia viure allò per tota l’ajuda al llarg dels anys. I jo vaig veure recompensada tota la passió que hi vaig posar. Va ser molt bonic i no ho oblidaré mai. Com no oblidaré res del que he viscut.