Dues setmanes després d’abaixar el teló als Jocs Olímpics més estranys de la història de l’esport ara és moment de tornar a Tòquio. La capital del país del sol naixent donarà el tret de sortida als Paralímpics en poc més d’una setmana. De catalans, n’hi haurà ben bé una vintena. Entre ells, hi viatja un sol gironí, concretament olotí, l’atleta invident Xavi Porras. Desmarcant-se de la velocitat per centrar-se exclusivament en el salt de llargada, Porras competirà en els seus cinquens i darrers Jocs per tancar una carrera longeva i exitosa amb un punt àlgid aconseguit a Pequín quan es va penjar la medalla de bronze.

«No sabia que era l’únic gironí. Crec que és una llàstima que no n’hi vagin més. Sempre havíem compartit moments durant els jocs amb gent de la terra. M’hagués agradat que en vinguessin més. No obstant això, és un orgull ser l’únic representant de Girona», comenta Porras quan se li fa saber que és l’únic representant de la demarcació en aquesta nova cita a Tòquio (a les olimpíades Girona hi va tenir una desena de competidors). Enguany seran els seus cinquens Jocs després d’haver estat a Atenes, Pequín, Londres i Rio. Tot i la seva experiència, serà un xoc de realitat trobar-se amb un certamen que dista molts dels seus predecessors. «Tenim constància de com seran aquest any gràcies als atletes olímpics que ja van participar-hi fa cosa de dues setmanes. La vila olímpica? Doncs no ens podrem moure gaire… Haurem d’interactuar amb els propis atletes del nostre comité. El que tocarà enguany es centrar-nos purament en la competició i no en d’altres com gaudir de la ciutat. A més, tampoc hi haurà públic cosa que fa perdre una mica l’essència de l’esport», deia.

Lluny queda ja la medalla aconseguida el 2008. Tretze anys més tard, Porras viatja a la capital del Japó amb una llibreta on té apuntats diferents objectius que disten del de pujar a algun esgraó del podi. «Primer de tot vull destacar que els objectiu són dos. El primer, esportivament parlant, és donar-ho tot i competir al màxim. I el segon és gaudir perquè si no es fa es passa malament. Després si els resultats acompanyen genial, i sinó, doncs tampoc no passa res. El que sempre dic és el mateix: intentarem no perdre», deia l’olotí que vol deixar clar que amb aquesta darrera frase es refereix a «lluitar i esforçar-me al màxim. És a dir, donar-ho tot i a partir d’aquí si em guanyen perquè han sigut superiors doncs quin remei. Si es dona el cas haurem de tirar d’esportivitat i acceptar la derrota».

Pare de dos fills, l’Egara i en Marc, l’atleta que competirà només en salt de llargada «per tornar el més aviat possible a casa i poder estar amb la meva família», exposa que la motivació sempre hi és però que enguany «trobaré a faltar molt als meus fills. Enguany no podran venir i és una llàstima. M’hagués agradat que en Marc, que té gairebé cinc anys, hagués viscut el que va viure la seva germana Egara, que en té deu, a Rio el 2016. No podrà ser així pel tema pandèmia però un cop acabada la competició tocarà parlar amb ells i explicar com ha anat la competició. Espero que em vegin per la televisió. I a la tornada aprofitar el màxim de temps possible per estar amb ells».

Un temps que Porras vol deixar clar que no és perdut però que tampoc es podrà recuperar. Segons, minuts i hores que el món de l’esport li ha tret. No obstant això, no se’n penedeix d’haver fet la vida esportiva que ha realitzat ja que «l’esport m’ha ensenyat a gaudir del camí. Els resultats ja vindran després. Tothom se centra en guanyar medalles, premis... Jo no, el que m’emporta és el camí i el poder gaudir d’ell. A més, gràcies a l’esport soc la persona que soc. M’ha ajudat a acceptar i superar un problema molt greu; i també m’ha ensenyat els valors del sacrifici», explica l’atleta garrotxí, que després dels Jocs no descarta cap camí, sigui esportiu o no, ja que necessita un canvi en la seva vida.