Des de dalt del castell de Cullera, els arrossars i les platges es veuen petits. En bici cal pujar amb el plat petit però fent pedalades d’altura. Cal mirar cap enrere si es vol guanyar l’etapa, pensaria Magnus Cort Nielsen, perquè arriba Primož Roglič desbocat, decidit a tornar a col·locar-se líder. I qui sap si el ciclista eslovè, a la fi, per evitar comentaris malignes, va decidir que el corredor danès s’emportés el triomf d’etapa, sabedor que torna a tenir el jersei vermell de líder amb Enric Mas trepitjant-li els talons.

A Cullera, a nivell de mar, bufa el vent, una mica més fort que una brisa marina. Per Cullera hi ha un circuit què se li dóna una volta i la primera vegada que passa el gran grup, amb 20 quilòmetres encara al sarró, ho fa amb el Movistar tirant. Ho fa amb tanta energia que sembla dir-li a la resta de corredors allò que la força us acompanyi. Aquesta vegada no arribarà la fugida, llevat que Nielsen, un ciclista de qualitat, es posi el triomf entre cella i cella per sobre del seu bigoti i a més trobi la complicitat de Roglic, que recorda que al març el van criticar quan va superar en la mateixa arribada de la París-Niça al suís Maden. Que aquestes coses no són de fair-play, i obren un debat discutible. O sigui, que per evitar comentaris, ja vindran triomfs en dies millors. El Movistar corre en formació amb Alejandro Valverde tancant el grup, potser perquè no pot girar el cap. Va evitar una caiguda al principi d’etapa, però quan estava peu a terra, va arribar Gianluca Brambilla i es va encastar en la seva bici. «El coll em va fer un cruixit», però tot i que segurament fa uns anys no se li hauria escapat la victòria, allà segueix el Bala, col·locat, de moment, en la quarta plaça de la general.

No obstant això, es recupera i també s’animen Mas, ara segon de la general, i Miguel Ángel López, que torna a vestir el vestit de Superman, per instal·lar-se al podi provisional de la Vuelta. Si a Pitón Blanco, dilluns, els ciclistes del Movistar van poder fer alguna cosa més, a Cullera demostren que estan en carrera i que Roglic té en ells a uns seriosos rivals. Per exemple, avui camí del Balcón d’Alacant, en una etapa de perfil muntanyós. Guanya Nielsen, un altre més entre els corredors establerts a Andorra. Ell hi va arribar aquest hivern. Però la general de la Vuelta ja comença a perfilar-se entre favorits de veritat, encara que amb Mikel Landa patint més del compte. I és que ell és un ciclista una mica més dièsel, a qui li agraden millor les ascensions llargues, muntanya de veritat, i no les explosions per convertir de vegades als ciclistes en cabres salvatges de curt recorregut que es retorcen per aconseguir un triomf. Però no és bon senyal, es miri per on es miri, perquè la resta està davant i ell una mica més endarrerit. L’Ineos vol i no pot. Richard Carapaz, el campió olímpic, torna a desaparèixer, com li va passar el dilluns, en el primer final de costa. Egan Bernal, alerta amb ell, segueix avisant que li falta una mica de rodatge, només una mica, per travessar la línia d’arribada en companyia de Valverde, a tan sols 8 segons de Roglic: 17 anys separen el murcià del colombià.

Preciosos els canvis de sentit, un cop s’ha deixat enrere la ciutat de València, cap al sud, amb el vent bufant en totes direccions i amb entrades a les zones d’arrossars que recorden l’accés als trams de llambordes a la París-Roubaix, gairebé com si fos més una clàssica que una etapa en una cursa de tres setmanes. «M’agrada aquest mallot, però no el vull ara, sinó a al final», repeteix Roglic després d’abandonar el podi i preparat per pujar avui a un Balcón d’Alacant que no coneix.