Què significa per a vostè tornar a guanyar al Mont Blanc?
El triomf és la cirereta. El 2013 vaig fer-me amb l’absoluta, que diríem que és la meitat de la volta al Mont Blanc, i no l’havia tornat a fer més. Vaig participar en la TDS un parell d’anys, que vaig acabar tercer, també l’OCC... Totes elles, curses de diferents distàncies, però amb el Mont Blanc de denominador comú. I volia sentir l’ambient de Chamonix, perquè és un espectacle per a la gent que estima la muntanya, l’aire lliure i l’esport. És al·lucinant.
Hi anava amb aquestes expectatives?
No, no. Va ser un «va, m’hi apuntaré». Eren 100 quilòmetres, que traduït em sortien unes catorze hores de cursa. M’ho plantejava com una jornada a la muntanya, com aquell que va un diumenge a Vallter a fer una excursió. Més llarg d’això, ja implicava la nit, i té un punt de duresa. I més curt, per fer 1.000 quilòmetres, per la logística no compensava. Jo estava tranquil, corrent al meu aire. Tenia clar que havia d’arribar a la meitat fresquet i sobre l’hora de dinar, i allà ja vaig veure que anava bé.
El cansament li devia afectar.
Al final es nota, esclar; et comencen a fer mal les cames. Potser em faltava un pèl d'entrenament, però vaig acabar bastant sencer. Recordo que el 2013, on era més jove i impetuós, vaig arribar molt just físicament, perquè vaig sortir sense pensar en res. Aquell cop em va sortir; però de deu cops que ho intentes, vuit et surten malament. Però la victòria ho compensa tot: estar a la Plaça de Chamonix, al pòdium, amb tot el que implica... Em va emocionar molt, tot i que la il·lusió principal està en el fet d’haver assolit el repte que em proposava.
Transmet entusiasme, parlant del Mont Blanc.
És que per anar-hi, has de ser un apassionat. Però a la gent li has de saber ensenyar la passió i vendre el producte; perquè si ho fas, no conec a ningú que hagi tornat de Chamonix decebut. Hi he anat sol, amb la família, amb la dona, i tothom hi acaba enamorat. És molt bonic sentir que la muntanya és el teu món: perquè allà tots actuen com tu actues.
Hi arriba a sentir pau?
Sí, sens dubte. De fet, quan torno d’allà, tinc com una mena de depressió posterior; perquè tant visualment, pel paisatge o els núvols, com per les sensacions que es respiren, és únic. També omple comprovar com s’impliquen els voluntaris, els pobles pels quals passem o la mainada que surt a aplaudir els esportistes, vagin al capdavant o sigui l’últim classificat. El públic hi va expressament, com si fos el Tour de França. I ens dona suport, perquè allà viuen molt la muntanya. Per a ells és normal fer nit a un refugi per seguir la prova. A nosaltres ens costa, però cada cop hi ha més gent que destina temps a la muntanya.
Més que una cursa, s’ha d’interpretar com una lliçó de vida.
Exacte, totalment. És com una gran família que camina en la mateixa direcció. La primera vegada que hi vaig anar, l’organitzadora va fer un discurs en què ens va deixar clar que allò no era una prova, era una experiència personal, una aventura a la muntanya. Ells et preparen la muntanya perquè sigui relativament segura; et fan anar equipat perquè tu siguis autosuficient; i et donen un temps per fer-ho. Amb la qual cosa no val dir «no puc, estic cansat».
Ningú està obligat, oi?
Si dius que vols plegar et demanen per què. Si tens son, pots dormir. Si tens gana, pots menjar. Si estàs fart, pots esperar-te una estona. Ells el que pretenen és que visquis l’experiència, perquè saben positivament que si tu la vius, tornaràs. Perquè arribar al final, travessar la meta, és brutal. Si tu plegues sense acabar, et quedarà un mal regust de boca.
Hi ha autèntiques històries de superació.
Sense anar més lluny, hi havia un corredor que fa dos anys que es va inscriure, però va patir una malaltia degenerativa i no pot caminar. Doncs aquest any ha fet el recorregut en cadira de rodes, acompanyat d’un suís i 40 voluntaris. Li van donar una mica més de temps, però si veiéssiu els camins pels quals havia de passar... Jo no sé com ho van fer, segurament el carregarien a coll. Doncs aquesta persona ha fet realitat el seu somni. I aquesta és la màgia del Mont Blanc.
Què pot traslladar de la vida a l’esport i de l’esport a la vida?
La cursa s’assembla molt al meu dia a dia. És a dir, practico activitat física diàriament. Fer esport va bé, i no parlem només de cuidar-se, també ajuda en l’aspecte mental. Seria una manera d’anar al psicòleg. Reconec que si no pogués fer una mica d’esport cada dia, encara que després tingués l’habilitat de participar en una cursa com l’Ultra Trail Mont Blanc, no em serviria per a res. És important que t’agradi el que fas, és clau tenir estímuls que et moguin.
Toti Bes no ho hauria pogut fer sol.
Vull agrair l’esforç de la meva dona i els meus fills, que sempre m’han deixat fer el meu camí. I als companys del Club Trail Running Girona i la gent que em segueix des de fa tant de temps.
