María José Camacho (Terrassa, Barcelona, 1978), la vídua de Francesc Arnau, encara no s’explica el que va passar el 21 de maig al baixador de trens La Corredoria, d’Oviedo, on van trobar el cos sense vida de l’exporter garrotxí del Barça, natural de les Planes, llavors director esportiu de l’Oviedo. Camacho, Pepa, no es va poder acomiadar del seu marit, Pasti, com li deia. Va ser un adeu «sense anestèsia». Sap molt bé el que li diria si pogués: «Tant de bo hagués pogut acomiadar-me d’ell. Li diria mil vegades t’estimo ».
En una entrevista al diari La Nueva España, del mateix grup editorial que el Diari de Girona, Camacho evoca la seva vida al costat d’Arnau, tallada abruptament després de 24 anys de relació que va començar al Barça, en fitxar ella per l’equip femení juvenil: «Jo era a l’A i vam jugar un partit contra el B. Recordo que era un dijous. El millor amic de l’Arnau entrenava les petites i ell l’ajudava de tant en tant. Ens vam veure aquell dia per primera vegada. Vam començar a parlar des d’aquest dia. Vaig marcar tres gols i em va preguntar alguna cosa sobre futbol. Jo no sabia qui era». La conversa es va mantenir per diferents canals i dies fins que Arnau, «introvertit, vergonyós i molt humil», va decidir formalitzar la relació, iniciada ja en la cèlebre nit de Wembley, on la seva portentosa actuació davant l’Arsenal va donar al Barça una brillant victòria ( 2-4). Portaven sis mesos junts i va arribar el primer moment crucial: deixar el Barça per una oferta del Màlaga.
«Jo vaig dubtar molt. Com me n’havia d’anar? Tenia ofertes del futbol, la meva vida a Barcelona i estudiava Infermeria. Li vaig dir que sí. Ho vaig deixar tot. Va ser una aventura que va funcionar des del principi. Aquell mateix estiu em va demanar matrimoni i vaig passar molt de temps preparant les noces. Ens vam casar a Barcelona. Va ser un casori. A ell, que li agradava passar desapercebut...». Camacho també va haver de deixar el Barça, i va passar de jugar a Primera a fer-ho a Preferent. «Jo estava embarassada de cinc mesos i, mentrestant, m’entrenava». A Màlaga van néixer els dos fills de la parella, Pol i Marc.
«Demà comences»
Arnau va penjar les botes el 21 de maig de 2011, després d’un Màlaga-Barça. El president del club andalús, Nasser Al Thani, volia que seguís allà. «No ho tenia clar, però el xeic li va insistir. «Demà comences», li va dir. Va començar d’enllaç entre el primer equip i la directiva, però va durar una setmana, i va passar a treballar al planter, amb Manel Casanova. Quatre anys després, el xeic li va dir que ho portés tot, que fos el director esportiu». Els mals resultats del Màlaga van acabar condemnant Arnau a la destitució. «Li va doldre molt i va ser la primera vegada que jo realment vaig veure malament el meu marit. No havia tingut mai, que jo sabés, cap problema psicològic, però en aquell moment sí que hi era, no sé si en una depressió, però almenys en un moment molt dolent. Per a ell, les prioritats eren el futbol i la família», explica la seva vídua, que li va desaconsellar tornar al Màlaga quan va rebre la proposta.
No va ser l’única oferta que li va arribar a l’exfutbolista gironí. «Li va sortir una proposta boníssima de la Xina. Tenia el vol reservat i el visat llest. Si dic el que li havien de pagar... Dues setmanes abans de viatjar a la Xina el va trucar Carles Puyol i li va comentar això de l’Oviedo. Recordo que li va dir: ‘Hòstia, Puyi, no fotis, que me’n vaig a la Xina’». María José va intervenir davant el seu marit: «Jo vaig ser molt clara: li vaig dir que no me n’anava a Oviedo ni boja. A la Xina, sí; a Oviedo, no. Estava molt equivocada, perquè a Astúries vaig ser molt feliç. Em va encantar la ciutat, la gent, el club... Els meus fills van ser molt feliços. Signaria tornar a anar a Oviedo».
Era desembre i Arnau es va instal·lar amb Pol, el fill gran. El contracte de sis mesos estava supeditat a la permanència, que es va aconseguir. «Hi va haver un interès, no negociacions», del Barça. «Jo l’animava i li deia: ‘Amor meu, és el Barcelona’. I ell recalcava que estava molt bé a Oviedo, que tenia un nivell de compromís enorme amb el club. No sé què li passaria pel cap aquell dia», rememora Pepa, que aquella setmana, la de la seva mort, el va veure «malament ».
L’efecte de les xarxes socials
Havia començat el mercat de fitxatges per a la present temporada 2021/22. «Sé com funciona, el nivell de trucades que hi ha i l’estrès que pots tenir. El meu marit era molt perfeccionista amb la seva feina. Va començar a dormir malament i jo el veia atabalat», relata, encara que l’equip asturià ja s’havia salvat, complint amb l’objectiu. «Em va comentar algun problema a la feina, però eren coses normals. Estava atabalat amb els fitxatges i amb el mercat que li venia a sobre». El veia també «desanimat» perquè «l’afectaven i mirava molt les xarxes socials. Ell feia una cosa que creia bona, llegia alguna cosa i deia: ‘Fins i tot això em discuteixen?’. Jo li deia que s’aïllés, que no llegís els comentaris de la gent. Molts eren anònims. Quan van perdre contra el Rayo em va trucar des del cotxe i el vaig veure fart de les crítiques que llegia».
El fatídic 21 de maig, Arnau estava sol a Oviedo. «El que diré és dur, però ho penso així. Tant de bo el dol que estic passant hagués estat per una cosa natural, per una malaltia o un accident. Per alguna cosa que sàpigues que tu no hi pots fer res. Sempre et queda el si hagués dit això, el si hagués fet allò, o si l’hagués dut al metge. Això no és un dol normal. Quan veig la pèrdua d’altres persones per un càncer penso per a mi mateixa que tant de bo la mort del meu marit hagués estat això. M’hauria acomiadat i li hagués dit mil vegades t’estimo. Tant de bo hagués pogut acomiadar-me. Això és traumàtic, de sobte, sense anestèsia».
