Com es passa d’entrenadora de bàsquet professional a vicepresidenta primera del Parlament i, ara, secretària general de l’Esport?
Bona pregunta (riu). Jo també m’ho he plantejat. He après a dir «jo això no ho faré» o «això a mi no em passarà». Al final és una evolució vital. Són aprenentatges. Vas carregant la motxilla amb les experiències que sumes i al final una cosa porta l’altra. Ara em toca jugar una peça que fins ara no havia tocat, que és internament des de l’executiu teixir eines per intentar transformar el teixit esportiu.
On volen més ganivets, en la política o en l’esport?
(Riu) En la política. L’esport professional és un luxe. És l’excel·lència. Al final és una lluita més escèptica. Tu entrenes i gestiones un grup per posar-te a prova el cap de setmana a la pista. En política tot és més abstracte. Surts cada dia a la pista i tens una exigència més complicada.
Porta tres mesos al càrrec. Quines són les primeres decisions que ha executat?
Primer he volgut tenir la humilitat de conèixer l’ampli ventall multidisciplinar de l’esport català. Poses en ordre la gran riquesa que hi ha; després tinc la convicció que l’esport ha de ser un pilar del país perquè tots els valors que hi té associats són bons. Ens porta a una societat més cohesionada i saludable, i això és un tresor. Aquesta ha de ser la legislatura de l’esport femení, aprofitant el tsunami que va generar el triplet del Barça de futbol, tot i que també hi ha d’altres fites importants com les que fa l’Uni Girona. En els propers anys hem de generar més referents públics de l’esport femení i que n’augmenti la pràctica. Per últim també ens volem centrar en la recollida de dades sobre l’esport català per ser després molt més curosos a l’hora de triar les polítiques a desenvolupar. L’esport és un acompanyament vital, no només per a una etapa de la vida.
El primer tuit que va fer quan va ser nomenada deia que estava preparada per «arremangar-se». A què es referia?
A fer tota la feina. A dedicar-hi moltes hores, a escoltar moltíssim, sempre amb una mirada feminista, perquè encara no hi ha prou referents. No parlo només de dins la pista o el terreny de joc, sinó també de directius, preparadors físics, fisios... En molts àmbits de l’esport ens hem familiaritzat que siguin masculins i no ens grinyola. Arremangar-se també vol dir incorporar totes les mirades del territori, que és molt divers, i no té les mateixes necessitats a tot arreu.
Què preocupa als clubs?
Venim de dues situacions. Primer, una època de retallades molt dura. I després, la pandèmia, que ha tingut una incidència molt i molt forta. Hem de fer un pla de revitalització de tot el sector. Ara, també hi ha una lectura positiva. Durant la covid tothom ha pres consciència que l’activitat física és molt important. La gent segueix tenint ganes de moviment, d’aire lliure, d’activitat física.
Els clubs van ser els grans oblidats durant la pandèmia. Hi ha hagut ajudes per als clubs d’interès social com el GEiEG, el CN Olot o el CN Banyoles?
Els clubs van ser la part final més afectada. Són els qui donen el servei. Se’ls ha de felicitar. Ho han passat molt malament però els clubs han desenvolupat estratègies per superar la situació. I han reactivat l’activitat. Nosaltres els hem intentat acompanyar amb diferents línies estratègiques específiques per arribar a les diferents necessitats que hi havia. Clubs que van acabar tancats, com el GEiEG, el CN Olot o el CN Banyoles, i que tenien unes despeses de manteniment de les instal·lacions o la piscina, van tenir una línia d’ajuts en aquesta direcció. I també les federacions.
Quin pressupost mou la secretària general de l’Esport?
És de 68 milions, però l’executat serà molt més gran, prop dels 90 o 92 milions d’euros, perquè hi ha hagut totes les ajudes extraordinàries pel covid. L’objectiu del Govern és que durant aquesta legislatura es pugui doblar el pressupost en esports. Cal abocar-hi recursos. Aquesta és la millor manera de demostrar que no només en parlem, sinó que també hi creiem.
Diu que aquesta ha de ser la legislatura de l’esport femení, però la Generalitat deu diners a l’Uni Girona des del 2017. Quina quantitat, i quan compten haver-la liquidat?
El que queda són els romanents. Quan s’adjudiquen les subvencions un 80% és com una bestreta, i després queda el 20% restant que es paga un cop s’ha justificat la subvenció. Ara s’han solapat les dues línies d’ajuda, l’ordinària, que porta el Consell Català de l’Esport, més les tres o quatre línies extraordinàries per la covid. En un termini breu de temps això s’ha d’acabar de liquidar. No estem parlant de la subvenció total, sinó d’aquests romanents. Nosaltres intentarem que durant aquest exercici es faci aquesta liquidació si tots els expedients són correctes.
En el particular de l’esport femení, què s’ha fet fins ara i cap on va l’aposta?
Hem de canviar el paradigma. Trencar que en el món mediàtic les dones no existim o existim poc. I després hem de generar referents. Una vegada després d’un partit de l’Uni una mare em va donar les gràcies «perquè la meva filla ha descobert que pot ser la protagonista del parquet de Fontajau». I jo no m’ho havia mirat d’aquella manera. Ja no els explico les lluites perquè les noies, després d’haver pujat a la Lliga Femenina, tinguéssim el mateix dret d’entrenar a la pista central tal i com ho feia l’antic equip masculí de l’ACB.
El CPA Olot i el CPA Girona s’han classificat per al Mundial, però es fa al Paraguai. L’Olot s’està espavilant com pot per reunir els diners pel viatge, mentre que el Girona hi ha renunciat. Què pot fer la Generalitat per ajudar els clubs davant reptes com aquests?
Hem de trobar la manera d’acompanyar-los. És veritat que el mapa a cobrir és immens i hi ha equips de fora de Catalunya que el seu finançament es fa entre un 80-90% de diners públics, però entenem que no pot ser només això. Hi ha diferents línies d’ajudes públiques, tot i que l’ideal és dividir el finançament en tres potes perquè només una tercera part depengui de les ajudes, una altra del que produeix el club i l’altra del patrocini exterior. Hem de treballar perquè cap d’aquestes tres potes quedi desequilibrada. Els recursos són finits i hem de ser conscients que hem d’acompanyar a una gran diversitat d’esports.
Quines preocupacions li fan arribar des de Girona clubs, entitats, federacions..? Són les mateixes inquietuds que a la resta de Catalunya?
Hi ha unes característiques més singulars. Girona té l’equilibri perfecte. Tenim prou població per poder nodrir molts esports i alhora proximitat pel que fa a les vies de comunicació. La gran demanda, que és generalitzada, és d’instal·lacions esportives. Moltes vegades no les poden afrontar els clubs sols i hem de trobar la complicitat amb totes les àrees.
Preocupa, i molt, el tema dels aforaments. Ara els pavellons tenen el 30%. Quin percentatge podrà ocupar-se a Fontajau quan arrenquin les lligues de l’Uni i el Bàsquet Girona?
Hem d’acabar de veure la resolució en funció de la situació de la pandèmia. Entenc que la campanya d’abonaments és importants, però es pot donar una previsió a falta de tres setmanes. De moment hi ha un topall d’entre 1.000 i 3.000 persones. Tots els canvis normatius que hi ha hagut, han sigut a proposta de la Secretaria General de l’Esport. Hem de diferenciar la regulació ordinària de l’ACB o la LFP.
I en exterior? Comptar amb l’afició és determinant per als equips i a Montilivi, per exemple, la capacitat és mínima respecte al Camp Nou o l’RCDE Stadium.
Vam intentar fer una fotografia de la realitat dels diferents clubs. L’entrada mitjana del Girona amb una capacitat mitjana de 4.800 espectadors queda coberta. Els esdeveniments esportius són rigorosos amb els protocols i la normativa s’ha d’anar adaptant setmana a setmana. En el moment que els indicadors siguin favorables, s’intentarà anar-lo ampliant.
La pandèmia haurà deixat molts joves esportistes pel camí?
Hi ha una contralectura. Podem quedar-nos encallats amb l’entrebanc que ens ha tocat viure o el podem rendibilitzar. Hi haurà gent que potser ha perdut un any de competició, però alhora ens ha ajudat a valorar el que teníem. Ara a casa tenim la emoció multiplicada per quatre els dies que hi ha partit, per exemple. Falta que no ens permetin fer alguna cosa per tenir-ne el doble de ganes. Vull quedar-me amb això, tot i que l’esportista es crea entrenant i competint. Hem de buscar la manera de suplir-ho, sent conscients que no hem competit prou i que cal compensar-ho per un altre costat. També ha sigut una explosió dels esdeveniments esportius. A diferència del que es pensava, les fitxes esportives han augmentat. Després haurem de veure si ha quedat alguna franja d’edat descoberta i invertir alguna política per dinamitzar-ho.
Anna Julià és la nova delegada territorial de Girona. Què aportarà la seva incorporació?
També ve del món de l’esport. Durant tota la seva vida n’ha practicat i ha estat vinculada a algun club. És de Cornellà del Terri. Mai havia estat en la política municipal i per nosaltres era important. A més, és infermera. Una de les apostes del Govern és entre Esport i Salut. Moltes vegades l’esport és la recepta, no només els medicaments. És un dels nostres pilars i encaixa en aquest perfil.
Jocs d’Hivern 2030. Com creuen que podrien beneficiar les comarques gironines?
Tenim un centre de referència d’esports d’hivern a Puigcerdà i també un centre de tecnificació a Ripoll. Entenem els Jocs Olímpics no com a l’objectiu, sinó com un ingredient més per estimular i dinamitzar el món esportiu. De tant en tant, hi ha d’haver un gran esdeveniment. T’apropa les realitats i fa bullir l’olla per pujar el graó. A més, han de ser sostenibles i adaptats al territori, per la qual cosa s’optimitzaran les instal·lacions.
