«Feia bon temps i tenia ganes de tocar pilota». A partir d’aquí, tot es va desencadenar. Era un dia qualsevol de mitjans del mes passat i Joan Robert Cayuela, Napo, havia acceptat, només, fer de director esportiu del Base Roses per ajudar al futbol base. La col·laboració, però de seguida es va eixamplar quan els entrenadors Jordi Pérez i Mito Bernal li van proposar de jugar. «Em deien que els faltava gent i que em fes fitxa. Em va fer gràcia perquè els conec molt bé i els havia entrenat quan eren infantils. Vaig dir que sí». I sí, dos anys després d’acabar la seva etapa al Navata, Napo, amb 53 anys va despenjar les botes per debutar diumenge passat amb el Base Roses en la victòria contra l’Empuriabrava (2-1) a Tercera Catalana. «Sóc un jugador més de la plantilla a disposició de l’entrenador pel que faci falta», diu mentre confessa que no ha perdut mai el cuc de jugar.

I això que havia fet d’entrenador fa uns anys al Vilajuïga i al Banyoles. «No em motiva gens la banqueta. Em fa mandra». El que li agrada és córrer i tocar la pilota. «Estic en forma. Faig curses d’ultra trail i jugo molt a pàdel i tennis», revela Napo, que també forma part dels veterans del Girona FC. Però, amb 53 anys, el cos tira prou per a competir contra nanos de 20? No té la poció de l’eterna joventut però poc li falta. «La motivació és la clau. Jo només desitjo ser demà (per avui) per anar a l’entrenament. M’entreno, arribo a casa, em dutxo i em sento fantàsticament bé. Tinc la il·lusió i l’al·licient de treballar al màxim. Sóc conscient que si no m’entreno al màxim no puc competir contra aquest jovent, però ho faig. Realment em sento un privilegiat. Sé que tinc la joventut a dins», sentencia.

El rosinc en el moment de debutar diumenge passat. | CF BASE ROSES

Totes les categories menys 1a

No és la primera vegada que Napo vesteix la samarreta del Base Roses, on ja va jugar-hi a finals de la primera dècada dels 2000. En aquest sentit, el conjunt alt-empordanès és només un del llarg reguitzell de clubs en què ha jugat Napo. Una llista que inclou també totes les categories llevat d’una, la màxima: Primera Divisió. I això que no la va pas tenir gaire lluny quan el 1992, va estar a punt de fitxar pel Betis, per jugar al filial. «Eren a Segona A i el seu entrenador, Jorge D’Alessandro, que m’havia tingut a Figueres, em va dir que hi anés per jugar al Betis Deportivo, el segon equip, a Segona B. Jo m’estava recuperant d’una greu lesió als lligaments del genoll que em vaig fer amb el Girona al camp de l’Hospitalet i al final el fitxatge no es va fer. Vaig anar a l’Andorra que entrenava Xavi Agustí, que em va dir que m’esperaria i ho va fer. És el millor», relata. A Primera no hi va arribar mai però a Segona A sí amb el Figueres, a Segona B amb el Girona, l’Europa i el Terrassa, a Tercera amb el Pozoblanco andalús i el Corralejo canari, a Primera Catalana amb l’Olot, a l’antiga Preferent amb el Roses, a Segona Catalana també amb el Roses, a Tercera Catalana amb el Base i el Navata i a Quarta amb el Vilajuïga, el Base i el Ripoll.

Diumenge passat, doncs, Napo va escriure una pàgina més d’un llibre que quan sembla que arriba a l’últim capítol sempre s’acaba ampliant amb noves i apassionants històries. Un relat que va començar el mes d’abril del 1990. «Jo jugava al Roses a Primera Regional i vam anar al camp de l’Hostalric, que era de terra. Aquella setmana, Paco Martínez em va fitxar pel Figueres i al cap de quinze dies em va fer debutar al Benito Villamarín davant 30.000 espectadors». Des de llavors, Napo ha viscut mil i una experiències sempre vinculades amb la pilota. Des de casar-se amb les botes de futbol posades fins a presentar-se a Pozoblanco assegurant que era davanter -és central o pivot defensiu- i marcar 16 gols a finals de temporada. Històries per omplir pàgines i pàgines d’un llibre que, amb 53 anys, Napo encara no vol tancar. «Jo em sento bé jugant a futbol. És el que m’agrada», sentencia.