El Camp Nou, entusiasta i pacient com està demostrant ser en aquest complex any de reconstrucció, es va emocionar amb Ansu Fati i aquesta bella història amb el gol que, en realitat, és un conte de ciència ficció. Però abans estava feliç perquè Gavi, un adolescent de només 17 anys, va prendre seient en el flanc dret del centre de camp i va gaudir en gran mesura durant el duel amb el Llevant. I es va sentir orgullós tot comprovant que Nico passava tranquil la pilota a Busquets com si portessin tota la vida junts, bressolant ja a Araujo com un dels seus perquè sent en aquesta urpa uruguaiana allò que ja donava per perdut amb el pas el temps. No oblidava l’univers culer que cada cavalcada de Mingueza, per feble que fos el rival, que ho era, insuflava energia a un equip deprimit i un club turmentat, al qui el somriure, encara que efímer de Riqui Puig, també li prova. És la llavor que va deixant Koeman, discutit com sempre, en un Barça que com que no té ni un euro per reforçar-se ha girat la vista cap a La Masia.

O, en realitat, cap al talent jove perquè no tot s’ha format exclusivament a la fàbrica blaugrana. Un talent que sempre ha estat aquí, tot i que la porta de Camp Nou no s’hagi obert amb tanta facilitat com en aquestes últimes setmanes (Nico, Gavi, Demir, Balde...). Una porta que va esfondrar de manera estrepitosa Ansu amb només 16 anys arrasant (agost de 2019) amb tots els rècords de precocitat. Una porta oberta per necessitat i, al mateix temps, per convicció, com ja es va demostrar en la temporada passada quan el tècnic va confiar i de manera entregada en Pedri, un desconegut jugador del Las Palmas, amb només 17 anys, que va passar per davant de jugadors com Pjanic, Sergi Roberto o Riqui Puig, entre d’altres.

La llum que desprèn Ansu no pot ocultar el que hi ha darrere. El davanter va signar una màgica reaparició al Camp Nou, demostrant la seva fortalesa mental després d’estar 323 dies lesionat. Més enllà del seu gol, un símbol del que és Ansu (determinació per robar la pilota, màgia en la ruleta, velocitat en la carrera i contundent en el cop de dreta sec, furiós i precís), va desprendre un halo d’esperança que va transformar l’equip.

Canviar el paisatge

Del pessimisme de Cadis, amb el futur de Koeman esgotant-se, a l’explosió d’alegria en aquest 3-0 al Llevant, supeditat tot, per descomptat, al complicat examen europeu davant el Benfica, unit a la visita al Metropolitano per enfrontar-se a l’Atlètic, el campió. Però el Camp Nou, com fa el Barça, viu al dia pel que necessita moments d’entusiasme. Per efímers i fugaços que resultin. La continuïtat del tècnic continua sota sospita, però, passi el que passi, en els propers mesos aquí hi haurà deixat una llavor per al pròxim entrenador. Sigui Xavi, sigui Robert Martínez o sigui qui sigui. «Hem avançant el post Messi dos anys», va proclamar Joan Laporta, el president de Barça, quan va veure partir a l’estrella que ha aguantat l’equip, i el club, en els tres últims lustres fins a portar-lo al cim. El post Messi és apostar per la gent de la casa, procedent de tots els llocs en un viatge que ja va emprendre després d’una altra dura travessia pel desert (1998-2003).

Barreja de camins

Llavors, coincidint curiosament amb l’arribada de Laporta a la presidència en el seu primer mandat, van emergir talents nacionals (Iniesta, d’Albacete), catalans (Xavi, de Terrassa) i fora de país, però format a La Masia (Leo, Argentina). Ara, la història es repeteix. Pedri no ha trepitjat aquest lloc, però s’ha instal·lat al Camp Nou amb una autoritat insultant. Ansu (Sevilla) i Gavi (Betis) signifiquen la detecció del talent jove, que després es modela i poleix a Barcelona, capaç com és de trencar totes les barreres. Ni han trepitjat el Barça B, prova de la seva enorme qualitat i personalitat trencant així velles teories de prudència amb l’ascensor cap al primer equip.

Araujo, captat d’un equip uruguaià que no és dels grans (Rentistas) al seu país, és una altra prova dels camins que ha escollit el club per injectar qualitat. En idèntica situació es troba, per exemple, Demir, un jove austríac cedit pel Rapid de Viena, que tampoc ha trepitjat l’Estadi Johan Cruyff amb el filial. Són apostes barates i atrevides per a un equip que ha perdut a Messi, el cor, amb el qual ha bategat gairebé des del 2003. Va marxar sense voler anar-se’n perquè el temps se li escorria i se li esgotava abans d’acompanyar a aquesta colla d’il·lusionants joves que han connectat a la primera amb el Camp Nou perquè són seus. I els senten seus. És la colla d’Ansu, que gaudeix de la pressió de lluir el 10 i se’l veu feliç, gens contaminat. I és la llavor de Koeman.