«Hauria acceptat nacionalitzar-me i jugar amb Xipre amb els ulls tancats»

Sí. M’havia quedat l’espina de jugar per aquí Girona i va sortir l’oportunitat de fitxar pel Peralada. Volia tornar per fer quelcom que m’il·lusionés; no jugar per jugar. Era una opció interessant, conec el míster i és a prop de casa. Tot m’ha motivat per tornar.

Se’n va anar a Xipre futbolísticament molt jove, amb 27 anys quan era a Primera amb el Celta. Ja no va tornar fins ara. Què va trobar a Xipre que no li donés la lliga espanyola?

Pot sobtar passar de Primera a Xipre. Paco Herrera no confiava gaire amb mi llavors i no jugava. Em va sorgir l’oportunitat de continuar a Segona o buscar una experiència nova a Xipre. Tenia companys i amics que ho havien provat i havia parlat amb Jordi Cruyff que era el director esportiu de l’AEK Larnaca. Era un projecte interessant, per jugar competició europea. Aquí a la Lliga ja feia uns anys que hi jugava entre Segona i Primera i estava bé, però Xipre m’oferia lluitar per la Lliga i jugar a Europa i em vaig decidir per anar-me’n allà.

Xipre és un país força desconegut. Com s’hi viu?

Tenia l’avantatge de tenir-hi amics i que hi havia una bona colla d’espanyols: Ander Murillo, Serran, Pintado... Això ajuda. Després va venir Xavi Roca de director esportiu i va fitxar entrenadors d’aquí com Imanol Idiakez o Iraola. La vida allà està bé. És una illa petita d’uns 600.000 habitants. S’hi viu bé. És com una illa de vacances, com si diguéssim. Com si vas a Canàries. Gairebé sempre hi feia bon temps i calor. Jo vivia a Larnaca, una ciutat de platja d’uns 30.000 habitants.

Li van arribar a oferir la possibilitat de nacionalitzar-se i jugar amb la selecció xipriota?

Va haver-hi un moment que hauria pogut passar. Calia haver jugat 7 anys a Primera i va ser ben bé quan vaig marxar de l’AEK, el gener del 2019. S’havia comentat, sí, però no va passar perquè em va faltar un any. M’hauria encantat, sens dubte. Jugar competicions europees amb una selecció, encara que no fos la del meu país, és quelcom molt bonic. Vaig jugar-hi en categories inferiors amb Espanya i com que sabia que amb l’absoluta ja no viuria més aquesta experiència, hauria acceptat amb els ulls tancats. A més, els meus dos fills són nascuts a Xipre.

Xipre i Grècia són països europeus, mediterranis, amb prou tradició futbolística, però Indonèsia? Què se li va perdre tan lluny?

Havia renovat a Grècia amb el PAS Lamia però hi va haver un canvi d’entrenador i va sorgir aquesta opció. Julio Bañuelos (ex de l’Olot), que havia estat el segon entrenador en l’AEK, m’ho va oferir. Eren quatre mesos i ho vaig trobar una aventura que volia viure. Ja tenia una edat de provar coses noves. No vaig jugar gaire perquè van destituir Bañuelos de seguida. El Persija Jakarta era com el Barça o el Madrid d’allà. Tenen 3 o 4 milions de seguidors, posen 30.000 o 40.000 persones cada partit al camp. A la festa de l’aniversari n’hi havia 80.000 i vaig tenir l’honor de fer el gol de la victòria. Mai m’hauria imaginat jugar davant 80.000 persones.

És un món molt diferent?.

Sí. Molt. A Djakarta hi viuen 15 milions de persones, hi ha molt de trànsit, contaminació... Al carrer gairebé no s’hi pot estar i s’ha d’anar de casa al centre comercial i tornar. La majoria són musulmans i cada dia sonava una sirena i unes pregàries a les 4 de la matinada per resar. Abans i després d’entrenar també resaven i, de vegades, a mitja sessió també s’aturava l’entrenament per fer-ho.

Havent voltat tant, no deu pas ser gaire llepafils suposo?

Doncs ho sóc força, sí... Poc que hi anava a llocs típics d’Indonèsia. No m’agrada el picant i allà n’hi posen molt. A Xipre, era tot més mediterrani. Menjava sovint souvlaki, que és com un enfilall de carn i halloumi, un formatge típic.

Què és el més estrany que ha tastat aquests anys fora?

No vaig tastar res de gaire exòtic. Com a mínim volent... (Riu).

Quines llengües parla?

L’anglès el parlo força fluid. El grec el puc arribar a entendre una mica. Amb indonesi, quatre coses i prou: «hola, adéu, gràcies...»

Va tornar a Xipre un parell d’anys més i finalment aquest estiu ha signat pel Peralada.

No tenia clar tornar. Em va trucar l’Hèctor Simon i em va interessar. El que em va explicar ell i en Nitus Santos em va agradar i em vaig decidir. Vull competir i tinc ganes de fer quelcom bonic amb el club. He viscut quatre ascensos i sempre sóc optimista.

Què li ha quedat per fer al futbol?

Guanyar una Lliga amb l’AEK. Vam estar uns anys lluitant frec a frec contra l’Anorthosis. També m’hauria agradat consolidar-me a Primera almenys un any.

Té l’espina de no haver jugat mai amb el Girona?

Sí. Quan jo volia venir després del Lleida, el 2007, al club no li interessava. Després quan ells volien que vingués, el 2010 un cop vaig deixar el Vila-real, jo tenia el Celta. No ens hem trobat mai en el moment adequat i ha estat una llàstima.

Es veu a les banquetes un cop es retiri?

Sí. M’agradaria. Estic estudiant i formant-me per ser entrenador. És un objectiu a llarg termini.