El camí d’Espanya cap a la conquesta d’un títol nou anys després passa per guanyar la campiona del món, una França repleta d’individualitats, el gran examen a un bloc que brilla com a equip. La brillantor exhibida per una Espanya plena de baixes que va vèncer per primera vegada en la seva història en terreny italià, va reforçar la figura de Luis Enrique com a seleccionador.
Espanya juga com a club més que com a selecció. El futur d’Espanya ja és present i tot just començar té una oportunitat de títol, nou anys després de la fi del cicle d’or a l’Eurocopa 2012.
Possiblement la parella de centrals serà Laporte i Pau Torres, si Luis Enrique no recorre a la major contundència d’Íñigo Martínez. I en atac, el gran referent golejador, Ferran Torres. Amb 12 gols en 21 partits, autor del doblet a Itàlia en un partit en el qual va rebre un cop que li va impedir entrenar i provoca que arribi just a la gran cita. Per res del món se la vol perdre i forçarà per ser el 9 davant l’absència d’Álvaro Morata i Gerard Moreno. Són dues d’una llarga llista de catorze baixes que fan encara més meritòria la presència a la final. França, en canvi, arriba capgirant un 0-2 a 3-2 en la segona part contra Bèlgica, impulsada per Karim Benzema i Kylian Mbappé i culminada per Theo Hernández en el minut 90. Deschamps compta amb un grup de 21 jugadors després de les baixes de Lucas Digne per un problema muscular i la d’última hora d’Adrien Rabiot, positiu per coronavirus, igual que N’Golo Kanté, el contagi del qual ja es coneixia. Deschamps va advertir que el seu equip haurà de saltar al camp de San Siro amb el repte de treure la possessió de la pilota a Espanya i per fer-ho hauria de confirmar el 3-4-1-2 vist davant Bèlgica, amb el dubte de qui reemplaçarà a Rabiot. Aurelien Tchouameni o Jordan Veretout podrien ser l’alternativa. Segurament serà aquest darrer ja que pot aportar olfacte golejador.
