Potser la culpa és nostra. Dels periodistes, de l’entorn, dels aficionats. Esportista que apunta maneres, esportista que se’l posa sota la lupa. Èxit que arriba, fracàs rotund que l’acompanyarà per sempre si no manté l’estatus al capdamunt de la piràmide. «Jo soc qui soc», s’afanya a dir Paula Badosa (Nova York, 1997), qui s’ha atrevit a alçar la veu, tot denunciant l’excessiva pressió que es viu a l’elit. Ella ja hi és i merescudament. Superada una crisi que la va dur a plantejar-se la retirada del món del tennis, la seva revifalla ha sigut espectacular. Acaba de guanyar el Masters d’Indian Wells i ja és la número 13 del món. Però en vol més perquè la fam sempre l’ha acompanyat.

Se li pot demanar alguna cosa més al 2021?

La veritat és que no, aquest any està sent un somni fet realitat i ni de bon tros m’ho esperava. Estic a prop de ser una de les deu millors jugadores del món, ja tinc un títol i dels que m’agraden. Són coses que sempre havia desitjat.

I això que la cosa no va començar massa bé quan, a Austràlia, es va passar un grapat de dies confinada.

Sí, va ser una experiència molt i molt dura per a mi. Després d’assimilar-ho, m’ho vaig prendre de la millor manera possible i tancada com ho estava en una habitació, vaig fer-hi allà tot el que tenia al meu abast. En molts moments em deia a mi mateixa que tant de patiment al final tindria la seva recompensa.

Parli’m d’Indian Wells. Què significa per a vostè? És un punt d’inflexió, un punt i a part, un punt i seguit...?

Primer, i com he dit, és un somni. Després, tard o d’hora tenia clar que m’arribaria un èxit així perquè estava fent un gran any, sent una jugadora molt constant. Potser fins llavors no havia fet un torneig tan regular ni tan espectacular. Però sabia que guanyaria. Ni idea de quan podia ser, però no havia de trigar. Ha sigut a Indian Wells. Tothom l’anomena el cinquè Grand Slam i per alguna cosa serà. A mi m’agrada molt.

Aconseguit aquest títol, li fa por que la gent li demani més i més?

La por sempre hi és. D’alguna manera o altra, però sol existir. Sap què passa? Que és així. Sé que la gent em demanarà i m’exigirà moltíssim. És el que té l’esport d’elit. Ara, si no guanyo i perdo en unes semifinals o soc subcampiona, semblarà que no he fet res o ben poca cosa. Sap greu però ho accepto. Per això tinc un molt bon equip que m’ajudarà a portar-ho de la millor manera possible.

Durant aquests dies ha explicat que guanyar a Indian Wells li ha servit per reivindicar-se. Davant de vostè mateixa o de l’entorn?

D’una banda, amb mi mateixa perquè sempre he sigut una persona molt competitiva. I de l’altra, amb gent que he conegut al llarg del meu camí i que no creia que arribaria mai a on he arribat ara. Te n’adones, sobretot en els mals moments, que hi ha molt poca gent que et fa costat. Els he volgut demostrar, a tots ells, que estaven ben equivocats.

Com és de necessari fer prendre consciència a la gent que els esportistes d’elit són, al cap i a la fi, persones?

Molt! És just això. Nosaltres som humans, com tothom. Tenim les mateixes pors, els mateixos nervis i emocions. Moltes persones es pensen que som robots que ens posen allà al mig, en un ring, un estadi o una pista de tennis, i que funcionem perquè estem programats per fer-ho. I no és pas així.

Ja no és només vostè mateixa. Han sortit casos a la llum com els de Naomi Osaka o Simon Biles, evidenciant una forta pressió de l’entorn. S’arriba a temps?

Ja era hora, sincerament. Pot ser positiu que esportistes d’aquesta magnitud, amb una repercussió com la seva, hagin exposat les seves pors, els seus neguits. Jo m’incloc. He volgut fer-ho, crec que és important que la gent se n’adoni d’una vegada.

Els mals moments, el patiment... Li queda ja tot això enrere?

Per sort, sí. Ara el meu dia a dia ja és una altra història. És obvi que el dia de demà també hauré de passar per mals moments. Com li passa a tothom. El que he viscut m’ha servit per fer-me molt més forta del que ho era, de madurar i convertir-me en la persona que soc a dia d’avui.

Com d’important és gaudir i no pas patir amb tot el que es fa a la vida?

Li diria que és molt important però potser em quedaria curta. És vital. És la clau per ser feliç.

En moments com aquests, amb un títol de renom a les vitrines i sent tretzena del món, li tornen al cap els seus inicis?

Li seré sincera. Ara és quan, més que mai, recordo quan vaig començar. I penso, sobretot, en el meu primer entrenador (Marcelo Wieliwis). El que més m’ha marcat, amb el primer que vaig agafar una raqueta. Va morir fa dos anys i em fa molta pena no poder compartir amb ell tot això. Va creure en mi des que em va conèixer i és una llàstima que s’hagi perdut el que m’està passant.

Aliona Bolsova, Marina Bassols, Júlia Payola... Té nivell el tennis gironí?

Per descomptat. Ha quedat clar que hi ha un nivell molt alt. Hem tingut i tenim a jugadores molt bones com les que m’ha anomenat. Espero que en el futur la cosa continuï així.

Vostè ja s’ha convertit en un mirall per la gent que puja.

I jo contenta. No només tinc l’objectiu de convertir-me en una de les millors tennistes del món, també vull inspirar a la gent. He treballat molt perquè això sigui possible.

Ja té temps de deixar-se caure de tant en tant per Begur?

Hi vinc molt poc, per mala sort. I això que m’encanta estar a casa, perquè soc una persona molt familiar. Però és complicat pel meu calendari. Per sort, ara estic a Madrid i els meus pares i la meva germana han pogut venir. Els veig cada dos o tres mesos, amb una mica de sort.

Té el poble revolucionat, per cert. Ja li preparen un homenatge i tot!

Ho sé, ho sé. I em fa moltíssima il·lusió. Pensi que és gent que em coneix de tota la vida.

Durant aquest camí, i amb només 23 anys, ha tingut uns quants entrenadors. Què en treu de positiu de tants canvis?

Per començar, no soc una persona a la que li agraden massa els canvis. Al contrari. Però a vegades, aquestes coses passen. Pensi que són relacions molt intenses. Al final, cada entrenador m’ha aportat alguna cosa, el seu granet de sorra i això és el més important. Em quedo amb això.

Des de fa anys ha dit un munt de cops que Maria Sharapova és la seva tennista de referència. Ja l’ha pogut conèixer?

Doncs no! I és una cosa que m’encantaria.

I que anys enrere se la conegués com la «nova Sharapova» la molestava o li feia gràcia?

Són coses que respecto i no passa res perquè sigui així. Al cap i a la fi se m’està comparant amb una llegenda del tennis i això sempre agrada. Però jo soc qui soc i ella és qui és.

Acabem. Amb un títol així espera que el tennis sigui encara un esport més seguit en aquest país o creu que ja té prou repercussió mediàtica?

Jo crec que ja en té força de presència en els mitjans. No ens podem queixar. En aquest aspecte estic bastant satisfeta. És clar que hi ha esports amb més volada, com ara el futbol, i tant de bo algun dia hi arribem.