No havien transcorregut ni 40 minuts en el duel entre el Barcelona i l’Alabès que una imatge sobre el terreny de joc va cridar l’atenció. Amb la mà al coll i cap cot es podia observar el Kun Agüero que demanava ajuda als serveis mèdics. L’argentí va haver de ser substituït per culpa, segons va informar el Barça al final del partit, d’unes arrítmies cardíaques que el tindran, en principi, uns tres mesos de baixa després de sotmetre’s a una avaluació cardiològica.

L’episodi d’Agüero no és un cas aïllat aquests darrers anys al món del futbol. El cas de Ferran Duran del Maià ha estat el més recent però n’hi ha hagut molts d’altres. Al Girona fa 15 anys, un 12 de novembre, es va veure un episodi semblant. A les ordres de Joan Carrillo, l’equip guanyava a Palamós 0-1 amb una diana de Dani Martí. Probablement molts dels jugadors que van trepitjar la gespa del Nou Estadi no recordin gaire el partit. En canvi, sí que recordarà sempre Jose Martínez. El llavors defensa del Girona, com Agüero, es va sentir més cansat del normal durant un moment del partit. «Durant una jugada no em sentia bé. Com si estigués en baixa forma. M’intentava recuperar i em tornava notava cansat. A la mitja part li vaig dir al fisio que allò no era normal però vaig seguir jugant. A la segona meitat em van venir ganes de vomitar i tot», explica l’actual president del FC Vilablareix que, ara, amb la perspectiva del temps i entre rialles, assegura que «jo quan demanava el canvi era perquè no aguantava més. Era un brau jugant».

Conscient que aquell episodi sobrepassava la línia efímera entre l’ordinari i l’extraordinari, i un cop acabat el partit, va anar a l’Hospital de Palamós per esbrinar què li passava. «Allà em van fer un electro i em van dir que tenia una alteració del ritme cardíac. Em van receptar uns medicaments i em van recomanar descans absolut l’endemà». Veient que els símptomes continuaven va anar a les urgències de l’Hospital Trueta amb la seva mare. «Allà de seguida em van obrir una via per injectar-m’hi medicament i fer-me saber que havia de romandre-hi 24 hores en observació. Ho vaig passar malament perquè no tenia televisió ni cobertura. A la meva mare li vaig dir que digués al club i a la premsa que estaria absent i en observació però que em trobava bé», recorda.

Després de passar la nit i amb l’esperança que tot acabés de pressa li van comunicar que l’arrítmia continuava. «És llavors quan em transporten a una sala amb estudiants de pràctiques i em comencen a posar pegats en el tronc superior del meu cos. Em van adormir per fer-me un electro-shock i així fer que el cor tingués el ritme de batec habitual», detalla Jose que a partir d’aquí va tornar, aparentment, a la normalitat. «Em vaig llevar i vaig anar a casa. Al·lucinant», explica.

A partir d’aquí, Jose va tornar al club decidit a tornar a la feina. «Em pensava que ja estaria bé i no. La cosa no avançava, no s’arreglava... Estava tan desmotivat que, fins i tot, la idea de deixar el futbol va surar sobre el meu cap». El següent pas va ser anar a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona: «Hi vaig arribar amb por. Per sort, el doctor em va comentar que tenia una taquicàrdia supraventricular. De les que hi ha era la més fluixa. També em va recomanar deixar de beure begudes energètiques com el Red Bull. En definitiva, era cosa de l’estrès», recorda.

El retorn de Jose a l’equip va ser amb calma. «Volia tornar a jugar després de Nadal per fer net de veritat. Recordo que el preparador físic, Toni Masferrer, em va donar un rellotge i una cinta per posar-me-la al pit. Entrenava amb allò i tota l’estona ja em veus observant el canell», descriu. La seva idea esperar un temps per reaparèixer, però Jose ho va fer abans. «Es va lesionar el lateral dret i vaig haver de jugar amb la cinta al pit però sense el rellotge posat. En comptes de jo, el portava en Toni que anava mirant durant el partit el ritme dels meus batecs i pulsacions».

Per sort, aquest episodi no es va repetir i va acabar bé. «I això que es podria haver, fins i tot, estalviat des d’un primer moment «si m’haguessin fet un electro shock». Almenys això és el que li va dir el doctor de l’Hospital de Sant Pau. La història, després, és prou coneguda. Ascens a Segona B, primer, a Segona A, després i 199 partits al futbol professional amb el Girona (258 en total). «Després, en algun moment quan m’he sentit cansat i amb manca d’aire, he pensat si es tornava a repetir; però ja no em va passar mai» recorda alleugerit Jose, que ara té 38 anys i gaudeix, apartat del primer pla futbolístic, amb el Vilablareix.