«Poder jugar amb públic a Fontajau és una de les principals raons per les quals vaig renovar aquest estiu». En una entrevista a la revista del club que es va repartir ahir al pavelló, Frida Eldebrink explica que, a banda que «m’agrada el club i la ciutat», es va decidir a continuar una segona temporada a l’Spar Girona per, després d’una primera marcada per les restriccions sanitàries, poder gaudir de jugar, com a local, en un dels pavellons amb més públic del bàsquet femení europeu. Potser, Fontajau encara no és el Fontajau d’abans de la pandèmia. Però s’hi va acostant i ahir gairebé tres mil persones (2.860) van veure com Eldebrink, que no ha tingut un inici de temporada fàcil després de lesionar-se a l’estiu en un amistós contra el Mataró, va anotar quatre punts seguits en el moment decisiu. Quan la pilota més crema a les mans. L’IDK Euskotren anava pel camí d’aixecar un partit que, només uns minuts abans (52-32, Gardner a mitjan del tercer quart), semblava que havia sentenciat pel costat gironí. A poc a poc, les basques van anar retallant distàncies fins a posar-se a només 8 punts a manca de dos minuts pel final (76-68). Llavors va aparèixer Eldebrink. Dues jugades individuals. Una penetració fins a sota i un tir de quatre metres després de bot. Quatre punts seguits de la sueca i nova victòria per l’Spar Girona. Una nova alegria per a l’afició davant la qual a Eldebrink li agrada jugar (80-70).

«Ha estat un partit, com la majoria, en el que han passat moltes coses i agrupar-les en un parell de frases és molt complicat. Perquè si jo dic que estic satisfet, algú dirà que ja no soc exigent». La reflexió postpartit d’Alfred Julbe deixava al descobert que, en definicions del veterà entrenador de l’Uni, el partit va tenir «estones nostres molt bones, amb una gran intensitat i un bàsquet dels que poden crear afició», però també un seguit d’alts i baixos que són els que van permetre que l’IDK Euskotren acabes gairebé posant l’ai al cor als prop de tres mil espectadors de Fontajau. «Llacunes que impedeixen que el partit sigui rodó», en paraules de Julbe. Començant per les bones estones s’ha de parlar d’una universitat nord-americana. La mítica UCLA - la universitat de John Wooden, el «tall d’UCLA» i rècords en un pavelló a Los Angeles per a més de 12.000 espectadors - en la que es varen formar tant com Rebekah Gardner com Kennedy Burke. Gardner, pura elegància amb una pilota de bàsquet a les mans, se la va veure jugar somrient. Molt còmoda a la pista, Gardner (17 punts i 26 de valoració) va ser protagonista «en les bones estones» de l’Uni. Igual que ho va ser Burke (19 punts i 22 de valoració), menys elegant que Gardner. Però, increïblement efectiva.

Dues exjugadores d’UCLA, que en seran tres quan arribi Michaela Onyenwere, que veritablement poden «generar afició» entre la gent que s’acosta a Fontajau quan l’Uni, tot l’equip, està intens al darrere, troba bé els espais a la pista i s’oblida de llacunes que, més enllà de concentració o relaxació, a criteri de Julbe s’expliquen des de la possibilitat (o no) d’amenaça en el tir exterior i amb la rotació de Burke. «Des de principi de temporada no és que ens passin els blocs directes per darrere, sinó per la carretera de darrere». Això no pot ser, o no hauria de ser una queixa, per part d’Alfred Julbe, que serveixi com a excusa per explicar els alts i baixos, en boca seva «llacunes», perquè cada equip pot defensar com vulgui. Però està clar que amb Frida Eldebrink lesionada, a la lliga tenen més por del joc interior de l’Uni que de la seva capacitat per anotar de lluny. I, per tant, al davant l’Uni es troba amb equips que els hi col·lapsa els espais prop de cistella.

Si no pot sumar punts de manera regular tirant de fora, l’Uni necessita defensar intens per córrer i anotar fàcil deixant via lliure al talent de Gardner i Burke. Al tercer quart ho va fer, corrent a la zona 1-3-1 que tota la vida ha agradat a Julbe, però ara amb la novetat de posar Palau a sota, i la diferència va arribar a ser de 23 punts (59-36). Ja al darrer quart, sis punts seguits entre Gardner i Burke semblava que deixaven el partit sentenciat (74-58) i, amb l’«speaker» del pavelló decidit a aprofitar les «bones estones», el públic es va posar a fer l’onada. Semblava que el final de partit seria plàcid, però l’IDK Euskotren encara hi va aconseguir posar una mica més d’emoció amb el 76-68 a dos minuts del final. Fins que va aparèixer Eldebrink.