Fatou Kanteh (Porqueres, 1997), està vivint una temporada que ni de bon tros es podria qualificar com a normal. Indiscutible amb l’Sporting de Huelva, que competeix a la Lliga Iberdrola, Kanteh també forma part de la selecció de Gàmbia. Batallant per intentar, algun dia, convertir-se en una futbolista professional, ha decidit engegar un projecte que té l’objectiu d’ajudar els nens i les seves nenes del seu país d’ascendència, mitjançant la recol·lecta de material esportiu.

El seu any és com una mena de muntanya russa, però tot i això ha tret el temps d’on ha pogut per iniciar un projecte solidari.

Sí (riu). La idea neix en el moment que torno de Gàmbia, on els meus pares em van dur a viure-hi durant un temps, el que em va permetre veure com és allà el dia a dia. Tot és molt dur. Recordo que vaig anar-hi amb paquets de fruits secs o galetes. Quan baixava al camp de futbol, cridava als nens i a les nenes per oferir una mica del que tenia. Les seves cares d’alegria eren un regal.

Llavors, no li ve d’ara aquesta iniciativa...

Ja fa un any que hi treballo. La idea és crear una escola de futbol al poble natal del meu pare, a Gàmbia. A més, m’agradaria poder fer una col·laboració amb algun club ja creat a la capital i així ajudar-los amb roba, material esportiu... Estem fent un recapte per enviar-ho o dur-ho nosaltres cap allà. També volem motivar els nens i nenes d’allà perquè juguin a futbol i no estiguin sempre al carrer. Que tinguin una rutina, s’esforcin i puguin desconnectar del seu dia a dia.

Parla en plural.

Sí, aquest projecte el realitzo amb en Raúl, que pertany a l’agència de representació amb la qual treballo. Li vaig comentar el tema i des del primer moment va estar encantat d’ajudar-me. Fins i tot va venir a Gàmbia amb mi. Ell és de terres valencianes i la part positiva és que aquest mateix projecte també es pot estendre per aquella zona.

Expliqui’m la seva experiència amb la selecció.

Sí, ja feia anys que perseguia el somni de jugar amb Gàmbia. Els vaig enviar un correu electrònic i ni es van molestar en respondre’m. Però un amic nigerià va parlar amb la Federació per recomanar-me. A partir d’aquell moment, els vaig enviar vídeos d’accions meves en alguns partits i vam començar a parlar, fins que va arribar el moment d’anar-hi a jugar.

Debuta i marca. Quina experiència, no troba?

Cap jugadora de Gàmbia, ni tampoc cap futbolista de la selecció masculina, han aconseguit mai el que jo vaig fer en el meu primer partit. Des del primer moment va ser una experiència espectacular. Espero poder-hi anar de nou al febrer o al juny, quan obrin les finestres FIFA.

La cosa va anar bé, no obstant tot no va anar sobre rodes, oi?

Li explicaré una anècdota que li fa gràcia a tothom. Em vaig haver de pagar el bitllet d’anada i tornada perquè no se’n fiaven de mi. Hi va haver una jugadora que va passar imatges, com jo, i que va anar convocada, però quan va sortir a jugar no sabia ni fer tres passades. Els va enganyar a tots. La Federació es va voler curar en salut i m’ho va fer pagar tot a mi, però quan em van veure a la gespa em van tornar els diners. De fet, va baixar el president als vestidors per felicitar-me i tot!

Tota una celebritat, vostè.

No cregui. Però aquella estada va ser totalment diferent a tot el que he viscut a Gàmbia. Estàvem en un hotel de la FIFA, entrenàvem en el mateix estadi i fins i tot teníem policies que ens escortaven quan anàvem i tornàvem. La gent allà viu d’una altra manera, amb molta més passió. Tothom volia fer-se fotografies amb nosaltres. És una passada.

Vostè és nascuda a Porqueres. Si l’hagués convocat la selecció espanyola, què hauria triat?

Jugar amb Gàmbia, n’estic segura al cent per cent. Només cal veure com són les seves convocatòries, on hi van jugadores que no estan rendint en el seu equip, però que hi van perquè formen part d’un club poderós. Hi ha moltes futbolistes d’equips més petits que tenen un rendiment altíssim i no són convocades.

Un any estrany. Projecte, convocatòria internacional i la famosa vaga.

Portem des de la passada temporada sentint que es professionalitzarà la Lliga amb estatuts. I ha començat el curs, passen els mesos i no hi ha cap solució. Per què? És ben fàcil. Hi ha una sèrie d’equips que tenen el suport econòmic d’una secció masculina i ja els està bé com van les coses. Ara mateix volem fer vaga perquè tot funcioni d’una altra manera. Molta part de culpa la tenen els drets televisius, que suposen un 80 per cent dels ingressos dels clubs. Ara, les televisions diuen que no veuen viable invertir tants diners. De retruc això també afecta als patrocinadors...

Per què considera que els clubs no es poden d’acord?

Per interessos econòmics i perquè veig que hi ha jugadores insolidàries amb les seves companyes de professió. Si jo jugo en un club amb una secció masculina que genera molts diners i tinc un sou alt, per què he de fer publicitat a les xarxes socials per estar a favor d’una reivindicació? Doncs passa això.

Creu que hi ha solució?

Ho veig molt complicat. De portes cap a fora tot és molt maco: fotografies, comunicats... Però de portes endins és tot mentida, fan el paperot per quedar bé. A l’hora de firmar un conveni, acord o el que sigui no hi ha nassos per posar-se d’acord. Hi ha un gran conflicte d’interessos i les úniques perjudicades som les jugadores.