La de dijous no serà la primera vegada del Girona a Puertollano. El conjunt gironí ja havia jugat a El Cerrú un parell de cops les temporades 1978-79 i 79-80 a Segona B. Era l’època dels Barto Pagès, Molet, Chaves, Carbonell o els germans Julià, entre altres, que dirigits per Vicenç Sasot miraven de sobreviure a la tercera categoria nacional. Aquell Calvo Sotelo, aleshores, era un club amb molta tradició, que acabava de baixar de Segona Divisió i que comptava amb el suport econòmic d’Enpetrol (Empresa Nacional de Petróleos). «Hi havia una estructura i unes instal·lacions fantàstiques. Teníem la millor gespa de la categoria» recorda, 42 anys després Eleuterio Merlo, un dels jugadors del Calvo Sotelo que es va enfrontar al Girona en el primer partit oficial entre els dos clubs l’abril del 1979. No ho fa pas des del seu Puertollano natal on va néixer i créixer futbolísticament juntament amb els històrics Zúñiga i Jaime (que fitxarien per l’Espanyol) o Villacañas, sinó des de Banyoles on viu i és un banyolí més des de fa 30 anys.
Amb un català perfecte, Merlo, de 60 anys, reconeix que va poc per Puertollano. «Mantinc contacte amb amics i família per les xarxes socials. Hi baixo poc», diu. Merlo no va participar en l’1-1 del curs 79-80 en què els aficionats del Calvo Sotelo van llançar pedres a l’àrbitre quan va xiular un penal a favor del Girona a les acaballes. «Hi ha de tot, com a tot arreu. No hi haurà un ambient hostil. És gent més aviat tranquil·la», assenyala. Tot i la distància i el temps dijous té clar de qui anirà a favor. «La terra tira. Aniré amb els meus», confessa.
Però, què hi fa Merlo a Banyoles? El futbol l’hi va dur. Corria l’any 1990 quan, després d’haver jugat 7 temporades amb el Calvo Sotelo, dues de les quals a Segona A, i d’haver voltat per l’Almansa i el Terol, el seu agent li va dir que tenia una proposta del Banyoles. «No sabia ni on era Banyoles, la veritat», admet. «M’oferien jugar a Tercera i em donaven feina a l’Espa. No m’ho vaig pensar gaire». Dit i fet, Merlo va agafar la família i es va traslladar cap terres gironines. El contracte el va signar al Mirallac amb els directius Miquel Ametller, Josep Corominas i el seu agent, Aznar, abans de posar-se a les ordres de Nitus Santos. A Banyoles hi va estar un parell de temporades però entre la feina i l’encant de la ciutat s’hi va quedar. Ja a un nivell més amateur, Merlo va jugar al Peralada, amb qui va pujar de 3a a 1a Regional també amb Nitus Santos i mai es va desvincular del tot del futbol. Va fer d’entrenador al planter del Banyoles i del Sàbat i també va passar per les banquetes del Sant Jordi Desvalls i del Fontcoberta, mentre matava el cuc participant a tornejos de futbol sala a la comarca.
Del seu passat al Calvo Sotelo en recorda el debut a Segona contra el Còrdova «amb 17 anys sent juvenil». Pocs anys després i passejant per la ciutat, Merlo i un parell de companys seus es van aturar a veure un partit en un camp de terra. «Abans de jugar el nostre partit sempre passàvem per camps d’altres barris i un dia ens vam quedar mirant un porter que s’estirava molt bé i treia bones mans. Ho vam comentar als directius, que se’l van mirar i el van fitxar. El porter en qüestió era Santiago Cañizares que faria carrera al Reial Madrid i València, entre altres.
Tot i la distància i el temps, Merlo té clar de qui anirà a favor demà. «La terra encara tira. Aniré amb el Calvo Sotelo», revela el banyolí, que confessa que segueix el Girona i que també ha anat alguna vegada a veure partits de l’equip a Montilivi.
