De cop i volta, una moto va arribar a casa. Daniela Guillén només tenia 3 anys i el regal, en un primer moment, anava dirigit al seu germà. No li va acabar de fer el pes i en un dels intents per mirar de convèncer-lo, anant un dia en família a fer-la voltar, va ser la mateixa Daniela qui se n’acabaria aficionant. I això que no aixecava un pam de terra, però res va impedir que a partir d’aquell moment comencés una relació que encara dura i que sembla que va per llarg. «Em va agradar tant que des de llavors no m’hi he baixat». D’anys ara ja en té 15, la lloretenca, hi ha fet del motocròs el seu estil de vida. Una cosa és fer-ho per pura diversió, per passar l’estona. L’altra, com és el cas, és que la dedicació sigui absoluta i que els resultats ratllin l’excel·lència. Fa encara quart d’ESO i la majoria d’edat haurà d’esperar una mica. Tot i això, ha sigut subcampiona continental en 65 centímetres cúbics, categoria, juntament amb els 85 cc, que també l’ha vist treure el cap pel podi dels campions d’Espanya. S’hi sumen èxits a França i en els Estats Units. Una carrera tan curta com meteòrica, que no té aturador i mira cap amunt. Tant, que Guillén s’ha saltat els 125 cc passant, de cop, als 250. Un salt important, que té encara més transcendència si es té en compte que la selecció nacional femenina la va escollir mesos enrere per competir en el Mundial, on ha destacat. Pels resultats i també per ser la noia més jove que hi ha actuat mai. L’aventura li ha servit per carregar la motxilla de les experiències. Per saber on és ara mateix i fins a on vol arribar. I per avisar a la resta de rivals. Tot i la seva joventut, ha tancat el seu primer concurs amb una meritòria novena posició.

«Estic molt contenta i ben satisfeta. Perquè tot i ser el meu primer any, en totes les curses he estat entre les deu primeres classificades». Li ha competit de tu a tu a les grans figures internacionals d’aquest esport. I ho ha fet sense excessiva pressió, decidida a aprendre cada dia. «Les dues primeres curses les vaig viure amb nervis, com és lògic. Veia totes les altres noies molt més altes i fortes que jo. És nota que aquí hi ha nivell. Amb qualsevol contacte te’n pots anar al terra. Per això he corregut sempre amb més precaució». Hi fica encara més cullerada. «La mitjana d’edat va més o menys dels 23 als 26 anys. Però hi ha corredores que ja en tenen 30 o més. Jo m’estrenava i no he parlat gairebé amb ningú, només amb alguna coneguda. El que més em va xocar és que una de les tres primeres fins i tot té una filla. Per a mi això és un altre món».

Amb el novè lloc al sarró i anys i panys per davant per millorar, Guillén sorprèn per la claredat amb la qual vaticina el seu futur. Almenys, les intencions les té ben clares. «La temporada vinent intentaré estar el més amunt possible, si pot ser entre les cinc primeres classificades. Ja en la següent lluitaré pel podi». Perquè té coll avall que, si ho té a l’abast, «guanyar el Mundial» és el gran objectiu.

Una ascensió meteòrica

Des d’aquella moto que va arribar a casa fins ara han passat anys, però tampoc tants. Malgrat tot, l’ascensió de la selvatana ha sigut i és majúscula. Els campionats infantils van servir per començar a veure que tenia potencial. «No havia tingut mai cap referent, ho feia perquè m’agradava. A vegades anàvem amb els pares en els circuits i fèiem amics. Quan tenia sis anys vaig començar a competir i a guanyar la meva primera cursa». Els elogis començaven a aparèixer. Les paraules d’ànim, també. «El pare i la mare ja em deien llavors que ho feia molt bé i que podia arribar lluny. Tenien raó perquè en un tres i no res he evolucionat moltíssim i ara estic competint en el Mundial».

Un camí ràpid, un vist i no vist. Però pel mig, el treball és el pa de cada dia. L’expilot empordanès Xevi Colomer, un dels entrenadors de motocròs de més renom del panorama nacional, va entendre ben aviat que Daniela Guillén tenia potencial. Des de fa anys que l’entrena i els resultats demostren la bona feina feta. «És una persona clau en el meu desenvolupament com a persona i esportista. Tot el que sé d’aquest món és gràcies a ell i sempre li estaré molt agraïda. Ha sigut el meu suport, m’ajuda moltíssim».

Admet que tot li està passant «molt ràpid», sobretot des que va saltar-se una categoria. I parla del seu dia a dia, diferent al de qualsevol adolescent de la seva mateixa edat. La Federació Catalana de Motociclisme va voler premiar els seus resultats i per això ha becat Guillén perquè estudiï i entreni al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat. «Se’m va presentar aquesta oportunitat i després de guanyar una cursa on es competia per autonomies, i que vam guanyar, la Federació va parlar amb mi i amb l’Edgar Canet, explicant-nos que se’ns faria un regal. Quan ens ho van proposar no vaig dubtar-ho i vaig acceptar». Això la fa viure al CAR de dilluns a divendres, estudiant als matins (de 8 a 11) i tardes (de 3 a dos quarts de 6) i aprofitant el migdia i després de les últimes classes per treballar al gimnàs. Si toca pujar-se a la moto, se’n va per terres gironines, amb en Xevi Colomer. «Alguns dies és clar que m’agradaria saltar-me tot això i anar-me’n amb els amics. Però és el camí que he escollit, el que m’agrada fer. És com una rutina, ja hi estic acostumada». Com també el fet de competir, tret del Mundial, contra només nois. «És el que he viscut sempre i ho veig el més normal del món. Hi ha rivalitat, però després de les curses ens portem la mar de bé».