És més que possible que l’Spar Girona no acabi guanyant l’Eurolliga aquesta temporada. Per plantilla i pressupost, encara no és considerat com un dels clubs capdavanters del continent i això, com sol passar, el fa fora de les travesses que es dediquen a triar-ne els candidats. Però l’equip, i també l’entitat, s’ha guanyat el respecte de tothom. Pel seu creixement dels darrers anys i per victòries com les d’ahir. D’aquelles que són impossibles d’oblidar. Potser el lideratge del grup B acaba en una anècdota, però enfilar-s’hi després de vuit partits de la competició més dura que hi ha explica moltes coses. La feina és bona, els obstacles s’han superat i es continuen superant. I ara mateix no hi ha sostre. Guanyar a Sopron i fer-ho venint de ben avall per acabar escombrant al seu rival és a l’abast de ben pocs equips. L’Uni en va ser capaç, fregant l’excel·lència en una segona meitat per emmarcar. Ja són cinc victòries a Europa. Les tres últimes, de manera consecutiva.
La qualitat i el físic són factors fonamentals. També l’aspecte mental. I per més que volgués, a l’equip de Julbe se’l veia que no podia. Perdia per 35-23 en els primers compassos del tercer quart i estava més a fora que no pas a dins. Les cares llargues es multiplicaven a cada errada. Per més minuts que hi hagués per davant, pensar en una revifalla semblava una utopia. Gabby Williams, amb passat a Fontajau, feia el que volia i el curtcircuit era evident. Només 23 punts anotats en més de 20 minuts és un suïcidi. I això que s’havia començat bé, amb un 5-14 d’inici. Un miratge que Sopron va fer desaparèixer com per art de màgia. En un tres i no res, les hongareses portaven el partit al seu terreny. Fins el famós 35-23. El punt d’inflexió, perquè a partir de llavors alguna cosa va canviar. Gardner va inaugurar un parcial de 0-9 que servia com a primer avís. Un símptoma per demostrar que l’Uni mantenia les constants vitals. El físic i la qualitat es van tornar a posar en marxa. I s’hi va afegir el cap, que va començar a rutllar.
Una piconadora
Ofegat per les baixes i amb una rotació ben curta, Alfred Julbe només tenia a vuit jugadores disponibles però la seva gestió dels minuts va ser del tot encertada. La defensa va carburar a mil revolucions i va anul·lar el Sopron, que acumulava errades i feia del desencert la seva rutina. L’altra anella es va tornar a fer ben grossa. Reisingerova dominava la pintura, Burke feia fàcil el que semblava impossible, Gardner apareixia quan se la necessitava, Drammeh anotava des d’on volia i Laia Flores passava i penetrava amb qualitat i encert. Els punts anaven caient. Primer, per posar-se de nou per davant (41-43). Després, per allunyar-se. Cada cop més i més. El darrer període feia patxoca només començar, amb el 43-54. Hatar s’imposava sota l’anella per intentar mantenir amb vida el seu equip; també Williams mirava de donar un cop de mà. El 49-55 deixava entreveure que hi podia haver partit però veient el treball defensiu i la concentració de les gironines semblava impensable imaginar una derrota. Així va ser. Labuckiene també es va sumar a la festa i fins i tot Reisingerova s’atrevia amb un triple. Els 15 punts de marge tenen un valor afegit: bàsquet average a la butxaca i el lideratge de grup per a l’Uni.
