La qüestió és córrer. Més o menys, cap aquí o cap allà, això ja és indiferent. Sortir, voltar i gaudir. Fer exercici, connectar amb l’entorn. Quima Casas fa anys i panys que ho sap ben bé això. Perquè córrer és la seva vida. En té 70, i fa dècades que, sempre que pot, surt a estirar les cames. El que va començar com un passatemps l’ha dut a convertir-se en una atleta especialitzada en curses de fons i casa seva, a Sant Feliu de Pallerols, està plena de records. Fotografies d’una banda, trofeus de l’altra. Títols i més títols vesteixen un currículum amb marques que fan enveja i anècdotes a cabassos. El capítol més recent, i potser no pas l’últim, l’escrivia ara fa un mes, a principis de novembre. Va córrer la Marató de Barcelona. La que en fa 160 del seu comptador particular. El que sembla una proesa per a uns, és del tot natural per a la pròpia Casas.

Va necessitar 5 hores, 4 minuts i 44 segons per cobrir els més de 42 quilòmetres del recorregut. No és ni de bon tros el seu millor temps, però a aquestes alçades de la pel·lícula, és el que menys l’importava. «Estic contenta, perquè m’he pogut treure una espina», diu. I s’explica: «Volia córrer la marató el 2020 i estava entrenant prou bé, però es va suspendre en l’últim moment per la pandèmia. Va afectar molta gent i a mi també. Temps després, quan quedaven uns quinze dies per l’edició d’aquest any, em van convidar i vaig decidir anar-hi. No vaig tenir massa temps per preparar-me i el temps final no és massa bo, però m’he pogut treure una espina i no quedar-me amb 159 maratons». Perquè aquesta és una altra. Quima Casas és també força supersticiosa. Els números imparells no li agraden gens. «Soc així. Si corro amb un dorsal parell, per exemple, la cosa em sol anar millor. Per això volia arribar a les 160 tant sí com no».

El punt de partida

«Nerviosa» de mena, com ella mateixa es defineix, diu tenir sempre el cap «ben ple» de coses i que córrer l’ajuda a «desconnectar» del món, a «carregar l’energia». Ho considera una «molt bona teràpia» que l’ha ajudat «molt» al llarg de la seva vida. Ho fa per «gaudir» i no tant per competir. Una filosofia que l’ha acompanyat des de fa unes dècades. Hi va haver, com és evident, un punt de partida. Un inici. El rememora. «Em vaig casar i vaig tenir un fill. No feia res d’esport i a mi m’agrada menjar bé. M’estava posant com un globus i vaig decidir fer alguna cosa. Primer apuntar-me a un gimnàs, després a caminar... Fins que vaig decidir córrer una cursa que feien al poble i la vaig guanyar». Mica en mica es va anar animant i el seu palmarès va anar in crescendo. Llavors va decidir fer una marató. Era el 1979 i Palafrugell va acollir una estrena que mai oblidaria. «La vaig córrer amb xiruques. Llavors no hi havia tanta varietat de calçat com ara. No hi havia res! Després d’uns quants quilòmetres, els peus se’m van encetar. Em vaig acabar estirant a la carretera. Pensava que em moriria. Fins que una persona em va deixar les seves sabatilles i vaig poder acabar la prova». Va ser la primera i hauria pogut ser l’última, si s’hagués fet cas a ella mateixa. «Mai més, em vaig prometre llavors».

Tossuda de mena, en poques setmanes s’hi posava de nou. «Em vaig recuperar molt bé i ja no recordava què és el que m’havia passat. Ben aviat corria a Madrid i baixava la meva anterior marca en 45 minuts». Era el principi, el tret de sortida d’una carrera farcida d’històries. Casas ha aconseguit sis títols catalans d’aquesta especialitat (1980, 1981, 1983, 1986, 1987 i 1998), així com també tres campionats estatals de 20 quilòmetres (1982, 1983 i 1984). És l’atleta catalana amb més maratons disputades i a Barcelona hi ha guanyat tres vegades (1980, 1985 i 1987). Allà, amb un temps de 2 hores, 42 minuts i 43 segons, igualava la seva millor marca personal, assolida poc temps abans a Carcassona. S’hi sumen victòries estatals de gran fons, també.

100 quilòmetres i el que calgui

Amb 42 quilòmetres ja en tenia prou Quima Casas, però es va atrevir a fer-ne més. I això que ni s’ho imaginava. A la dècada dels 80 entrenava amb la bisbalenca Margarida Frigola, que s’estava preparant pels campionats estatals de 100 quilòmetres. «Ella em deia que ho provés, però sempre li responia el mateix. Que estava boja, que no ho faria ni borratxa». Però una vegada més, canviaria d’opinió. Aquest cop, de manera forçada. Frigola va perdre la vida mentre s’entrenava i Casas va decidir, com a homenatge, agafar el seu relleu. «Ho vaig passar molt malament. Vaig plorar molt. Així que vaig anar als campionats i els vaig guanyar. Ho va fer tant bé que va arribar a ser onzena del món.

Records i més records. Curses i viatges. Per Espanya i a l’estranger. Ha visitat Nova York, Estocolm o París, entre d’altres ciutats. D’anècdotes no li’n falten i compara, sobretot, els inicis amb el present. «Quan vaig començar tothom em deia que estava boja. Ningú m’entenia. Ara, els fills i filles d’aquesta gent corren perquè està de moda i tothom ho veu com el més normal del món». Amb 70 anys, continua entrenant sempre que pot. «Ara m’ho agafo amb més calma que no pas abans. Faig més quantitat que no pas qualitat». Ho fa sense «res» a l’horitzó, però tampoc descarta posar-s’hi de nou un cop passin festes. «No tinc objectius concrets. A la primavera ja veurem. L’important és mantenir-se».