«Treballo cada dia per ser millor i arribar algun dia a jugar a l’ACB»

Quan vaig arribar aquí em sentia molt bé, tot era perfecte. Durant la pretemporada vaig notar un xic de dolor, però es podia conviure, era suportable. Va ser a Castelló quan, mentre escalfava, vaig sentir que alguna cosa no anava bé, que no me’n sortia. Jo volia intentar-ho, jugar, però era impossible. Vaig haver de parar. Després d’unes setmanes aturat, fent recuperació, ara em sento perfectament i sé quan he de prèmer una mica més i quan he d’afluixar. Em trobo bé.

Ho va passar malament sense poder jugar?

Per mi, no poder jugar és el pitjor que em pot passar. M’ho havia de mirar des de fora, veient com els companys feien això i allò. Una de les parts positives, per trobar-ne alguna, és que vaig poder convertir-me en una mena d’analista. Podia veure què feien ells bé i malament, els intentava ajudar. I també pensava com podia corregir jo mateix depèn de quines situacions. Però sí, era frustrant. Ara que estic en condicions de jugar de nou, he tornat amb moltíssimes ganes.

A tot això, se li suma que mentre vostè no jugava, l’equip anava perdent partits.

Sí, això encara ho empitjorava tot! No els podia ajudar a guanyar, em sabia molt de greu. Si els resultats haguessin acompanyat ho hauria pogut portar d’una altra manera, segurament millor. Però tot plegat va dificultar-ho encara més i feia que tingués més ganes d’estar a la pista.

I arriba la destitució de Carles Marco. Li va saber greu?

Aprecio molt la tasca que va fer en Carles com a entrenador i també com a persona. És evident que ell no va ser l’únic responsable de la mala inèrcia de l’equip. Però ja sabem com funciona això. Portem anys jugant a bàsquet i respecto les decisions que prenen els clubs. També en aquest cas. La nostra ratxa de resultats va fer que ell en sortís més malparat. Tot i això, respecto la feina durant els seus mesos aquí.

Ara, la història és una altra. Vostè juga i l’equip guanya. Com ha canviat tot, no troba?

Quan es guanya, les coses es veuen d’una altra manera. Això és així. Però tot i guanyar, res ha de canviar. Encara que vinguem d’una mala dinàmica i ara arribin les victòries, no podem relaxar-nos. Al contrari. Sabem d’on venim, de perdre un munt de partits. Això ens ha de fer veure que ens toca treballar encara més i esforçar-nos, perquè la victòria és precisament això, la recompensa a aquest treball. Així que a seguir.

Fa poc s’hi ha afegit un últim reforç. Parlo de Marc Gasol. Què significa la seva arribada a la plantilla?

Per començar, comptar amb un jugador com Marc Gasol vol dir que tots els paràmetres de l’equip augmenten. Tot millora. A la pista i també a fora, només cal veure el seu impacte en una afició que fa uns dies va omplir Fontajau. Fins i tot a Palència la gent li va mostrar el seu reconeixement. Això ja et dona moltes pistes de quin tipus de jugador i persona és. Aprecio molt la seva humanitat. Sempre es mostra disposat a ajudar a tothom. És agraït amb tot el que està fent, també amb nosaltres. Està molt involucrat amb la ciutat, amb el club.

I com és jugar al costat de Marc Gasol?

El millor d’en Marc no és només la seva qualitat i que sempre et pot ajudar a la pista. Pel seu perfil i currículum, l’impacte és bestial però tot i això no és gens autoritari ni et diu en tot moment què és el que has de fer. Ens dona un cop de mà a tots, fa que ens preguntem per què passa segons quina situació. Això permet millorar a tot l’equip.

Quin és l’objectiu que s’ha de plantejar el Bàsquet Girona per aquesta temporada?

Només pensem en el dia a dia. Si ara entrenem, el que intentarem és entrenar el millor possible. Si demà ens hi posem de nou a treballar, doncs ho encararem amb la mateixa mentalitat. I divendres hi ha partit. Ja veurem al final com acaba tot, però hem de seguir aquesta manera de fer i pensar.

I quin és l’objectiu de Karamo Jawara?

Guanyar i ser millor cada dia.

Estem encara lluny de la seva millor versió?

Encara no hi he arribat, però no estic massa lluny. Cada dia que passa és un xic més a prop, perquè milloro.

Ara ja fa anys que s’hi dedica, però per què un dia es va animar a jugar a bàsquet?

Ui, doncs quan vivia a Noruega, fa temps, vaig començar a jugar a futbol i ni m’agradava el bàsquet. Els meus amics em deien que canviés d’esport, que me n’anés a fer bàsquet perquè jo era molt alt. Però els deia que no em venia de gust. Què va passar? Que allà el clima és el que és. Fa molta fred! Si jugues a futbol a l’aire lliure quan és hivern, no sents ni el teu propi cos. Llavors vaig pensar que potser m’hi sentiria més a gust a cobert, en un pavelló. Vaig créixer molt ràpidament i em vaig animar a canviar d’esport. Tenia uns 15 anys, quan m’hi vaig posar seriosament.

Tenia alguns ídols o referents?

No és que tingués cap referent, sinó que mirava les millors jugades de l’NBA, per exemple. Mica en mica em va anar enganxant i la meva mare em va dir que estava d’acord amb que m’agradés el bàsquet i que m’hi volgués dedicar, però el més important era tenir una bona educació. Així em va arribar la possibilitat d’anar als Estats Units. A jugar i a estudiar. Vaig desenvolupar el meu bàsquet, el que em va permetre ser on soc ara.

Com es viu el bàsquet als Estats Units? És un altre món?

Per descomptat, és un altre món. Ells estimen el futbol americà i el bàsquet; una mica per sota està el beisbol. Vaig tenir la sort de rebre una bona educació en una universitat d’allà. I de jugar, aprendre i passar-m’ho bé. Tinc un molt bon record d’aquella etapa.

En algun moment li va passar pel cap la possibilitat d’arribar a l’NBA?

Per descomptat que qualsevol nano sempre té el somni de jugar algun dia a l’NBA. Jo també. Però quan vaig acabar la meva etapa universitària vaig ser conscient que no tenia el nivell suficient. Per això me’n vaig anar a viatjar i a jugar per Europa, el que em va permetre comprovar el meu nivell competitiu en aquest esport. Me’n vaig adonar que podia ser professional i ja porto alguns anys així. S’hi escau que ara mateix estigui a la LEB Or.

I no es veu jugant a l’ACB?

Abans em preguntava pel meu somni, oi? Doncs és molt més real aquest que no pas anar a l’NBA.

Ah, així pel que em diu descartem ja l’NBA.

A veure, res en aquesta vida és impossible! (Riu) Però soc molt conscient de qui soc i de fins a on puc arribar.

Què té el Bàsquet Girona que no tinguin d’altres clubs en els quals ha jugat?

El Bàsquet Girona és el club més professional que he vist mai. Posa per davant sempre la part humana i personal. En d’altres llocs, et tracten com un robot i et diuen què has de fer en tot moment. Aquí no. El que necessites, ho tens.

Té 30 anys i en fa uns quants que juga, però encara li queda algun repte per assolir com a jugador de bàsquet?

La meva primera meta era ser professional i ho he aconseguit a Europa, arribant al sostre en alguns països, com ara Grècia o Xipre. Però soc una persona que no es conforma i quan aconsegueixo alguna cosa que vull, intento anar a per més. Ara mateix, per això treballo. Per intentar arribar algun dia a l’ACB.