La carrera d’un esportista no és sempre un camí de flors i violes. D’alegries, somriures i celebracions n’hi ha moltes i són la part més positiva. Tanmateix, també hi ha la cara més amarga: les lesions. Esculls que, per molt alts i foscos que siguin, cal superar per poder tornar a somriure. Així ho ha fet María Araújo. L’aler de l’Uni va reaparèixer diumenge a València gairebé deu mesos després de patir una greu lesió al genoll dret amb afectació a múltiples estructures. La cara de la gallega al final del partit ho deia tot. «L’alegria va ser màxima i doble, perquè a part de tornar a jugar vam aconseguir guanyar a la pista del València. Va ser molt emotiu al vestidor després amb abraçades molt especials de les companyes, que saben el que és lesionar-se». Araújo deixava enrere una recuperació llarguíssima la qual sense el suport de familiars i amics hauria estat molt més difícil de suportar. Per aquest motiu, entre tanta alegria i el mòbil saturat de missatges diumenge al final del partit, també es va escapar alguna llàgrima. «Quan em vaig abraçar a una de les meves millors amigues que era a la graderia, me’n va caure alguna, ho reconec. Ara que he tornat és quelcom molt bonic però és una lesió gens agradable i llarga», confessava.

L’inici del calvari d’Araújo va ser el 30 de març de l’any passat. Un mal gest durant un entrenament li va deixar molt tocat el genoll i la va obligar a passar per la sala d’operacions. Se li acabava un any «que pintava molt bé» amb l’Uni i amb els Jocs Olímpics de Tòquio a l’estiu. «Tothom somia anar a uns Jocs, però no vull mirar enrere ni pensar-hi. Per sort, sóc jove i, de Jocs, n’hi haurà més». El diagnòstic no va ensorrar Araújo, que després de pair el cop, es va «centrar en la recuperació». Van ser més de nou mesos de sessions diàries amb recuperadors, fisioterapeutes i preparadors físics abans de fer net i poder-se reincorporar als entrenaments a les ordres d’Alfred Julbe. El procés de recuperació no ha estat fàcil. Ni de bon tros. Tot i això, «mai» li ha passat pel cap engegar-ho tot. El bàsquet l’omple «massa» per haver-ho fet. «Hi havia dies en què no em venia de gust anar al fisio a què em doblegués la cama i plorés del mal. La meva gent m’ha fet costat i m’ho ha fet més fàcil tot», explicava.

A la Fonteta van ser els primers cinc minuts de la temporada. No va pas ser cap sorpresa per a Araújo que ja havia consensuat amb Julbe que jugaria. «Estava tranquil·la perquè estava previst. En tenia moltes ganes perquè feia molt que esperava aquest moment. En vindran més, segurament aquesta mateixa setmana en el doble enfrontament a Istanbul contra el Galatasaray demà o dissabte a Bembibre. Tot i això, Araújo no vol anar de pressa. «No em puc posar cap pressió ni expectativa perquè tot just he jugat cinc minuts aquest exercici». Això sí, l’exjugadora del Wisla Cracòvia té clar que de mica en mica anirà a més i sumarà per al col·lectiu. «És important no ser 7 jugadores com ha passat algunes setmanes. Tenim una plantilla llarga. Jo ja sóc una rotació més i, a més a més, aviat es recuperarà també Eldebrink». Per tot plegat, Araújo considera l’Uni candidat a tot. «Tenim equip per aspirar a tot», assegura.

Setmana de dos partits amb visites demà a Turquia i dissabte a Bembibre

La setmana es presenta ben atapeïda per a l’Uni, que demà reprèn l’Eurolliga amb una exigent sortida a Istanbul contra el Galatasaray (18:00). Tornant, l’equip anirà a Madrid des d’on es desplaçarà a Bembibre per jugar dissabte (18:15).