El món del futbol ide l’esport en general, acomiadava ahir una de les seves grans llegendes, un dels seus mites: Paco Gento. L’autèntic rei de la Copa d’Europa, amb sis títols al seu extens palmarès. Reconeixement que sempre havia portat des de la discreció i la senzillesa.
Fill d’un camioner, nascut a Guarnizo (Cantàbria) el 21 d’octubre del 1933, va arribar vint anys després al Reial Madrid procedent del Racing (va firmar el seu primer contracte en un garatge de Santander), gairebé alhora que un altre de les ineludibles llegendes del madridisme, Alfredo di Stéfano, clau per a la seva permanència al club després d’uns inicis dubitatius.
Tots dos van col·laborar a crear el gran Reial Madrid d’aquells anys, amb un altre ventall d’inoblidables jugadors com Raymond Kopa, Héctor Rial, Ferenc Puskas i un llarg etcetera; el de les sis Copes d’Europa. I a cadascuna hi va estar Gento. L’únic que va guanyar-les totes. Va marcar en dues, davant el Fiorentina al Bernabéu i contra el Milan a Brussel·les. En total, va disputar vuit finals.
Dotat amb una gran velocitat, amb una potència descomunal i una capacitat per alternar el regat en carrera i el dribling sec és potser el millor extrem esquerre de la història. Un diable per la banda. Un portent. Inabastable per als seus rivals. Un punyal. Es va guanyar el sobrenom pel qual serà recordat tota la vida: La Galerna del Cantàbric.
Durant la seva extensa i reeixida carrera va militar divuit campanyes al Reial Madrid, guanyant dotze lligues, dues Copes d’Espanya, dues Copes Llatines, la Copa Intercontinental del 1960... Un total de 24 títols. Inesgotable, va acumular 761 partits i va marcar 253 gols, fins que va disputar el seu últim partit oficial el maig de 1971 a la final de la Recopa davant el Chelsea. També va aconseguir la internacionalitat absoluta de la mà de Ramón Melcón. Va participar en 43 partits, en què va anotar cinc gols, i va estar als Mundials del 1962 i 1966.Posteriorment va dirigir a les categories inferiors del Reial Madrid i equips com el Castelló, Palència i Granada.
Sempre es va guanyar el respecte de tots no només per les seves qualitats esportives, sinó per la proximitat i la senzillesa. Sempre va reconèixer que mai li va agradar presumir dels seus nombrosos èxits. Tímid, persona de poques ostentacions públiques, però entranyable al cara a cara, se n’ha anat amb la mateixa discreció i a la mateixa velocitat amb què va enlluernar el món sencer.
Després de la mort de Di Stéfano, Florentino Pérez li va proposar per ocupar el càrrec de President d’Honor del club i el 23 d’octubre del 2016 va ser elegit de forma unànime per l’assemblea general extraordinària de socis. Estendard d’una nissaga de grans esportistes, va arribar a jugar al mateix equip el gener de 1959 amb els seus germans Julio i Antonio. Va gaudir d’una família apassionada per l’esport, la Llorente Gento. Per darrere van arribar José Luis Llorente, Toñín Llorente (en el món del bàsquet), així com Paco Llorente, Julio Llorente i ara Marcos Llorente (Atlètic).
