L’estudi d’arquitectura RCR va rebre el 2017 el Premi Pritzker, l’Òscar de la disciplina. Entre els seus projectes hi ha una pista d’atletisme oculta a la natura. Les parets són els arbres. Es tracta de l’estadi Tussols-Basil d’Olot. Ocult entre arbres, l’estadi compta amb sis carrils, com altres, però atresora una particularitat que el fa únic: la seva integració a la natura, gairebé fusió.

«És espectacular. És increïble. És un privilegi tenir aquesta pista. És com si estiguessis en un món a part, aquí dins. Se senten els ocells. No hi ha sorolls. Sembla que estiguis només amb la natura, i fins i tot fa que els entrenaments siguin més agradables, una mica menys durs, i que el patiment sigui menor», assegura el triatleta Nan Oliveras.

La pista, ubicada en uns antics camps de cultiu, va ser dissenyada a principis dels 90 per RCR. Ramon Vilalta, un dels tres arquitectes, explica que la idea motor del projecte era «apropar els atletes a la natura perquè semblava que tot això s’estava perdent». Amb la voluntat de «cosir el final d’una ciutat inacabada i el parc natural» de la Garrotxa, va ser un projecte «realment innovador i fins i tot disruptiu». Es va projectar una pista «d’una manera diferent, com no s’havia fet mai perquè es fugia de la tipologia típica dels estadis d’atletisme, amb grades de formigó i de naturalesa tancada».

Segons Vilalta, «el que tanca l’estadi és el mateix bosc, no unes grades. Una gran part dels materials utilitzats van ser naturals: els arbres són les parets». RCR va buscar tenir «una empremta molt senzilla, molt poc aparent: anteposant el buit al ple, fent que el protagonisme fos per l’arbre, més que pel ciment. No hi ha més coses que les necessàries i imprescindibles: làmpades, un petit equipament per als vestidors i poca cosa més».

En aquest sentit, Vilalta assegura que «de vegades els humans ens perdem per parlar massa. Tots tenim aquestes ganes, potser sobretot de més joves, de fer i de dir moltes coses, i es tendeix a fer molta ocupació, i aquí es pot parlar d’una obra d’arquitectura, d’una pel·lícula o del que sigui. Aquí es va fer l’exercici contrari».

El projecte va buscar «una simbiosi, partint de la idea que l’arquitectura no s’ha d’imposar al lloc, al paisatge, a la natura. Han de fusionar-se, sense que cap part negui ni s’imposi a l’altra, perquè les dues parts generin un lloc millor del que hi havia abans».

Amb tot, malgrat que al principi va generar polèmica i dubtes entre l’ecologisme i l’esport, per la convivència entre arbres i atletes, avui la pista es presenta com «un exemple, i això és molt bonic perquè vol dir que aquestes idees es van assentant, i es comença a valorar allò que generava mirades i respostes de tota mena». «És un lloc especial, inspirador. Serveix, també, per obrir el pensament, la imaginació», remarca, satisfet.

En la mateixa línia, el regidor d’Esports d’Olot, Aniol Sellabona, afirma que la pista, construïda entre el 1999 i el 2001, és «un orgull» i és «l’equipament esportiu més singular de la ciutat. És un paratge incomparable amb altres pistes, un espai idíl·lic al mig de la natura. És una pista viva, perquè fins i tot els colors van canviant amb les estacions». Sellabona assenyala, a més, el caràcter pioner de l’estadi: «El de la vinculació amb la natura potser sembla un concepte més actual, però ja fa més de 20 anys que gaudim aquesta pista. En aquell moment va ser una revolució».

A més, el regidor d’Esports apunta que la pista «té molts visitants» i afirma que s’està treballant «amb molta intensitat per posicionar l’estadi com a actiu turístic». «En pocs mesos d’haver fet un pas endavant cap a aquesta adreça ja hem mantingut contactes amb gent que està molt interessada a venir», revela.

En aquest sentit, Oliveras diu que la pista ha anat guanyant popularitat aquests últims anys, sobretot per les xarxes socials: «cada vegada ve més gent de fora. Vénen molts francesos. Quan pujo fotos a Instagram, persones de tot arreu m’escriuen ‘hòstia, on és aquesta pista?’».

Oliveras és, precisament, un dels atletes d’elit que s’entrenen en aquesta pista, juntament amb el també triatleta Genís Grau i les atletes Laura Hernández, del FC Barcelona, ​​i Esther Guerrero, que el 2020 va establir el rècord d’Espanya dels 2.000 metres a Olot, «a casa», amb un registre de 5:41.30. La banyolina afirma que «és una autèntica passada entrenar en un lloc així. Et dona un punt de plaer. Ja no és com un espai de treball. Quan corres a pistes envoltades d’edificis no sents el mateix. Aquí sento que tinc molta sort. Tota la gent que ve ens enveja. M’ho diuen. Jo em sento afortunada i contenta aquí».