L’important és participar. Això està molt bé. Tota la raó. Millor ser-hi, que no pas quedar-se a casa de braços creuats. Però la gran majoria d’esportistes pensen que, un cop hi ets, no ve d‘aquí intentar guanyar. La victòria com a cirereta del pastís. Sobretot en els esports d’equip, on sobretot es busquen resultats. Es guanya, s’empata o es perd. Per tant, quan el vent bufa en contra, és normal sentir-se un xic disgustat. I cou, si el mal moment s’allarga en el temps. Arribats en un punt extrem, es pot conviure en la derrota? Tot depèn de com s’enfoqui l’escenari. De quins siguin els objectius. Aquí hi apareixen també els caracters de cadascú, el tarannà. Però la resposta és afirmativa. Sí, es poden perdre i perdre partits, i mantenir l’esperit competitiu, sense llençar mai la tovallola. A La Jonquera s’ha apostat per aquest camí. L’equip, que va tocar el cel la temporada 16/17, l’única que el club ha tastat la Tercera Divisió, viu ara un context més amarg. Cuer del seu grup de Primera Catalana, no fa altra cosa que enllaçar desfetes. Fins al punt que no guanya des del 29 de febrer del 2020, quan va superar el Lloret per la mínima a Les Forques (1-0). Són gairebé dos anys sense guanyar, tancant classificacions i havent de plantar cara a una pandèmia. Difícil, ben difícil. Però encara amb un grapat de jornades per davant, l’equip continua entrenant. Salvar-se o ser millor que aquest o que l’altre ja no entra en els plans. Sinó que créixer, com a futbolistes i com a persones, és la consigna que ha calat i que malgrat tot, es manté amb el temps.

Bona part de la responsabilitat d’aquesta manera de veure les coses la té Arnau Liesa. En la seva primera experiència al capdavant de La Jonquera, li ha tocat pair un dia a dia difícil, però s’ho pren amb tranquil·litat i filosofia. «Jo m’aixeco bé els dilluns, sense pensar-hi massa. Preocupar-se per coses que no pots controlar et genera maldecaps innecessaris i això no convé. Sempre dic que les derrotes m’ocupen». Per tant, si es perd, res de plorar. De rebotir-ho tot. Al contrari. S’estudia què passa i es treballa per, l’endemà, ser un xic millor. No ho posa fàcil el que està passant. Són 2 punts de 42 possibles, amb un parell d’empats i fins a 12 derrotes. Només 5 gols a favor, 29 encaixats. «És clar que dol mirar la classificació. Però el que més frustra no és perdre els partits, sinó la quantitat d’aquests que hem estat allà per guanyar-los, però se’ns han escapat».

Liesa, per explicar una mica què és el que està passant, prefereix contextualitzar. «No ens podem comparar amb cap equip de la categoria. A nivell de pressupost, el més baix de tots els grups de Primera Catalana és quaranta o cinquanta més elevat que el nostre. Principalment, perquè no en tenim. Tots els que vam iniciar aquest projecte sabíem que seria molt complicat». I així ha sigut. Derrotes i més derrotes, com la del passat cap de setmana, amb un gol al darrer sospir, després de desaprofitar una clara ocasió per marcar. «Quan ens van fer el gol, tots els jugadors es van llançar a terra posant-se a plorar. A molts els conec i mai els havia vist així. Això és el que em sap greu. Em poso en el seu lloc, els entenc. Es posen així perquè els dol. Per mi també és un orgull. Vol dir que estan vius, que els importa el que està passant. Molt pitjor seria perdre i que pensessin que, per ells, és un dia més a l’oficina».

I com es gestiona tot plegat? Liesa s’explica: «Els intento transmetre tot el que he après durant els fracassos que es van tenint a la vida. Que vegin que sortir-se’n de situacions difícils és important. Ens quedem amb el procés, perquè ens preocupa el camí. En com fem les coses. Les circumstàncies no es poden canviar, però sí l’actitud. Els jugadors han d’evolucionar i crec que això està passant. Ho veiem a dins i també es veu des de fora. Abans els rivals ens animaven per pena després de cada partit. Ara, ens feliciten perquè si ens han guanyat és de miracle». Això ja és un pas endavant. Això sí, els resultats no acaben d’arribar. El descens sembla inevitable. Però ningú es marca objectius a nivell classificatori. «Fem moltes coses bé. I ja és molt, perquè el més veterà té 22 anys i juguem amb quatre nanos en edat juvenil. El més important, és que aquests futbolistes siguin molt millors quan avui i demà si es compara amb el dia que van arribar aquí. Ens centrem en això. En la millora individual i col·lectiva. Dedico zero minuts en si guanyem o perdem». I ho remata: «Durant els anys que fa que entreno, he après a navegar per diverses situacions. Si els jugadors veuen que se’n poden sortir a la vida, també ho podran fer aquí, en un escenari com aquest». Es guanyi o es perdi.