Quan se li posa alguna cosa al cap, no hi ha qui li porti la contrària. És molt competitiva. Sobretot, amb ella mateixa. Martina Fernández va debutar la setmana passada al primer equip del Barça en la victòria davant el Llevant (1-4). «Estic molt feliç, és un somni que he complert», s’afanyava a explicar als mitjans del club. Des de llavors, la jove lateral d’Ordis, de 17 anys, viu en un núvol. Com és normal. Tot i que la seva família li recorda constantment que toqui de peus a terra, que no hi ha res fet encara i, el més important, que no s’oblidi d’on ve: els seus orígens. Perquè aquest és un pas més en la seva carrera com a futbolista i cal valorar-ho. Només ella i el seu entorn saben el que ha costat arribar fins aquí.
La passió pel futbol li ve des de ben petita, quan perseguia la pilota al pati de l’escola d’Ordis. El seu pare, Sergi Fernández, va ser un mític del futbol gironí passant per equips com el Peralada, el Banyoles, l’Olot o el Besalú i, arran de l’experiència familiar, a casa seva van optar per apuntar-la a tennis. La família no volia tenir compromisos cada cap de setmana, però la Martina només tenia la paraula futbol a la boca. «Va estar prop de dos anys donant pel sac», confessa la seva mare. Al final, van decidir apuntar-la al Borrassà, l’equip del poble del costat, pensant que aviat se’n cansaria «per la Tramuntana i la fred que feia al camp», però va resultar ser tot el contrari. Després de passar-se una temporada sencera entrenant, el tècnic Pau Quirante va convèncer la família perquè la Martina tingués fitxa i competís. «Vaig passar de no voler-la perquè ja tenia l’equip tancat quan va arribar a ser el primer fitxatge que desitjava per la temporada següent. Era increïble, portava un caràcter de guanyadora i lluitadora que és innat», reconeix Quirante. Ell va ser el primer entrenador de la Martina i qui va animar-la a seguir jugant.
A partir d’aquí, va captar-la el Girona. Encara que abans va passar pel període d’escollir entre el futbol o el tennis, dos esports que se li donaven bé però que eren impossibles de compaginar junts amb l’escola. Va ser llavors quan la selecció catalana sub12 va cridar la Martina per fer uns entrenaments i la lateral empordanesa va descobrir què era un vestidor de veritat -fins aquell moment es canviava sempre on l’àrbitre perquè jugava amb nens. Ho va tenir clar i tant ella com la seva família van apostar pel club blanc-i-vermell. «Amb nosaltres va fer el salt al futbol 11 i va adaptar-se molt bé. Tenia ganes d’aprendre, progressar i tirar endavant. Ja des de petita ha tingut una personalitat forta», apunta el coordinador del Girona femení, Joan Carles Sánchez.
El Girona va ser el trampolí per fitxar pel Barça, fent una bona temporada al juvenil amb l’ascens a Primera Divisió. Malgrat que el primer any a Barcelona va ser complicat de gestionar per la quantitat de quilòmetres que feia cada dia i les poques hores que tenia (la Martina estudiava a l’institut Alexandre Deulofeu de Figueres, marxava a entrenar, plegava a les 23 h i arribava a casa cap a quarts d’1 de la matinada), va servir-li d’experiència. El següent va poder anar a la residència Joaquim Blume, on va cursar quart d’ESO, i posteriorment va compartir pis amb la seva germana, que començava la universitat a la capital catalana. Des d’aquest curs, però, resideix a la Masia femenina sent una de les nou pioneres que hi viuen. Actualment, la Martina cursa segon de Batxillerat i acaba d’entregar el treball de recerca sobre la química a la cuina. A part del futbol, té clar que estudiarà alguna carrera relacionada amb la sanitat després de la selectivitat. Això sí, tot esperant tenir més oportunitats al primer equip del Barça, on somia en consolidar-se a l’elit. «La capacitat la té».
El Barça reforça el lideratge
Les blaugranes van golejar ahir la Reial Societat (1-9), segon. Martina Fernández no va anar convocada.
