Van ser només uns minuts. Pocs, però suficients perquè l’instant quedi per sempre enregistrat a la memòria de Marc i Jan Curto. Pare i fill. Els separen una trentena d’anys. L’experiència d’un, el procés de descoberta de l’altre. Dos móns a priori oposats i ben llunyans que, tot i així, van coincidir dissabte passat al damunt d’un parquet. Defensant un mateix escut, el del Bisbal Bàsquet. Va ser a Sant Hilari Sacalm. Amb derrota (64-59), sí, però el resultat va ser el de menys. L’experiència de jugar junts se l’emportaran per sempre.

«Va ser un debut testimonial», diu Marc Curto, tot un veterà que va camí dels 42 anys. Qui ha mamat bàsquet de menut i ha decidit traslladar aquesta passió al seu fill Jan, de 12. Vesteixen una idèntica samarreta, però la diferència entre un i altre és evident. Perquè el pare juga amb el segon equip, a Tercera Catalana, i en Jan és encara preinfantil. El salt generacional és evident. Ara bé, un «cúmul de circumstàncies» van fer-los viure l’últim cap de setmana una situació que ben pocs s’imaginaven que passaria. «Fa temps que ho tinc al cap i la intenció era aguantar una mica més per veure si podíem coincidir, però una cosa ha portat a l’altre i de rebot, per dir-ho d’alguna manera, ha acabat passant».

La situació és la següent. Amb el primer equip competint i fent-ho bé a la Lliga EBA, és habitual que gent de la segona plantilla reforci el grup que dirigeix Cesc Senpau. La darrera jornada no va ser una excepció i alguns d’ells van viatjar a Palma per enfrontar-se a l’Andratx. A més, s’hi sumaven les lesions. «Ens vam quedar en quadre». Baixes imprevistes i per arrodonir-ho, algun teòric reforç que no va poder venir. Llavors se li va encendre la bombeta. «El meu fill sempre em ve a veure a tots els partits. Érem només set jugadors i, per tant, hauríem perdut. Però com que té fitxa del club, vam decidir posar-lo a la banqueta. Gràcies a ell vam poder competir».

Vestit de curt, en Jan s’ho va mirar des de la banda durant molta estona. El partit, ben igualat. «Si haguéssim perdut de molts o guanyat amb facilitat, segur que hauria sortit abans». Però li va tocar esperar. Fins al darrer quart, quan se li va presentar l’oportunitat. Va saltar a la pista i allà va coincidir amb el seu pare Marc. «Jo, feliç i orgullós de veure’l. I ell, més que content. Primer es pensava que era una broma, però quan vam arribar allà se’n va adonar que la cosa era ben certa». I afegeix: «Ja no crec que coincidim més aquesta temporada, perquè li ha tocat saltar-se moltes categories. Ha sigut fruit d’un munt de casualitats. Però el nen és alt, així que tampoc desentona tant. Fins i tot va fer un bloqueig, però no va tenir gaire temps per més. Sempre havia dit que m’agradaria jugar contra ell i de moment, quan ho provem sempre el guanyo. Estic segur que quan creixi, ja em fotrà a mi».

Són 32 les temporades consecutives que Marc Curto acumula jugant a bàsquet. «No he parat mai», repeteix. El Bisbal Bàsquet l’ha acollit durant molts anys i en més d’una etapa. També ha jugat a Palafrugell, a Cassà i a Palamós, on resideix. «Aquí hi vaig tornar amb 32 anys. Ho recordo perquè em van donar el dorsal 35 i em van dir que a veure si era capaç d’arribar-hi. I ja en tinc 41...». Per tornar a coincidir amb el seu fill Jan, però, tocarà que les casualitats es tornin a multiplicar i, potser, algun miracle. «Perquè arribi al sènior o tingui opcions de jugar amb ell li falten alguns anys. Jo no sé si ho aguantaré. M’han operat algunes vegades i al setembre em van dir que tenia un edema al turmell. No perdo l’esperança, vaig treballant sempre que puc. Per exemple, quan ell entrena a la pista jo faig exercicis al gimnàs».

Tornin a jugar junts o no, l’experiència ja l’han pogut viure. I en Marc, ben content. «Vaig intentar que el nen jugués a bàsquet i ho he aconseguit. Sempre dic que se’n surt més bé ell que no pas jo, que vaig començar una mica més tard. Li agrada i això és el que compta. Gaudeix, s’ho passa bé i aprèn». Com a mínim, té un mirall ben a prop per veure-s’hi reflectit.