Amb un somni no n’hi ha prou. La il·lusió, les ganes, el voler. Tot això està molt bé. Però l’Eurolliga són paraules majors, sobretot a mesura que avança la competició. A les portes d’una Final a Quatre, allà mateix on mai hi ha arribat l’Spar Girona però on té moltes ganes de plantar-s’hi algun dia, un torneig d’aquesta magnitud no hi entén pas de suposicions. La teoria està molt bé, però el que val és la pràctica. El que passa al damunt de la pista. S’havia parlat una i altra vegada de les baixes del Perfumerías Avenida. Una plantilla farcida d’estrelles, però amb un potencial, teòricament, minvat per culpa de les absències. Tot això és palla. Hipòtesis. Cal jugar i és llavors quan queda ben clar de què va tot això. Amb ganes de fer el primer pas cap allà on mai hi ha arribat es va plantar l’Uni al pavelló de Wurzburg. I en va sortir escaldat. Derrota clara i justa (77-63), per complicar i força l’eliminatòria. Però no està pas tot dat i beneït. El dimecres vinent, segona ració a Fontajau. Si es repeteix la història, serà la definitiva. Si Alfred Julbe i les seves jugadores afinen la punteria, sobretot en el tir exterior, i poleixen alguns aspectes, potser la ronda de quarts s’allargarà una mica més.
De moment, el que és una evidència és que l’avantatge és ara per a Salamanca. No hi ha discussió. No tenia tot el seu armament Roberto Íñiguez, però el tècnic local és gat vell i va saber potenciar els seus punts fort i explotar les debilitats de l’Uni, que va patir, sobretot en els dos primers quarts, i no va saber-ho arreglar en els dos següents. En una part, va encaixar 48 punts, al mateix temps que marxava al descans sense haver anotat ni un sol triple després d’intentar-ho vuit vegades. Kennedy Burke, una jugadora diferencial i amb un ventall d’arguments ofensius enorme no va aparèixer. La va trobar a faltar el seu equip, i de quina manera. L’Avenida va posar en marxa la piconadora només començar i ja no hi va haver aturador fins al 48-33 del descans. La cosa millorava al tercer quart fins a una nova embranzida de les de casa. Ningú va imaginar que la remuntada seria possible.
Negades des del triple
Reisingerova i Eldebrink. Les úniques que van desafiar la lògica i van anotar des de la línia dels tres punts. Un triple cadascuna, tampoc calia passar-se de voltes. I ja al darrer quart. Més de mitja hora i una bona colla d’intents després, l’Spar Girona va maquillar unes xifres, les del tir exterior, esfereïdores. Dos tirs cap a dins de dinou intents. Guanyar així potser no és impossible, però sí que ho converteix en una empresa titànica. L’Avenida, com molts rivals, coneix les dificultats de l’Uni en el llançament exterior. Ahir, Íñiguez i les seves jugadores van explotar aquesta debilitat. L’encert era per a les de casa. Anotaven sobretot per fora, però també per dins. Al primer quart, un avís. Parcial de 10-0 i Alfred Julbe que decidia demanar temps mort, quan el marcador era de 15-4. Aviat per treure conclusions, però havia passat temps suficient per adonar-se’n quin dels dos equips havia sortit més endollat. Empeny el Wurzburg, que pot convertir-se en una olla a pressió, però l’Uni no hi era. Se l’esperava, tot i que no va aparèixer.
Julbe veia que la cosa no millorava, que les diferències s’eixamplaven. I va tornar a aturar el partit. Llavors, amb 35-19. Ja s’havien posat en marxa les rotacions i la banqueta de l’Avenida donava els seus fruits. Leo Rodríguez o la grega Fasoula feien mal. Punts que s’anaven acumulant i no hi havia manera de reaccionar. Per arrodonir-ho, Karlie Samuelson anotava el seu tercer triple de tres intents. Fins que lesionada i amb nou punts al sarró, se’n va anar a la banqueta. No va ser pas un punt d’inflexió, perquè la capacitat anotadora de Salamanca continuava encesa i a la màxima potencia. Van ser 48 punts en els dos primers períodes. Una llosa difícil d’aixecar. Les de Julbe no tenien capacitat de reacció. Només per dins se’n sortien una mica, amb Reisingerova i Labuckiene, que entre les dues acabarien signant 24 dels 63 punts del seu equip. Més d’un terç. Al descans, tot plegat no feia bona pinta.
Remuntada? No, gràcies
El 9-14 per encetar el retorn dels vestidors va ser un miratge. El marcador momentani no era pas l’ideal, perquè a ningú li agrada anar perdent per 57-47, però s’havia atrapat de nou la barrera dels deu punts de diferència i això sempre és una bona notícia, tenint en compte d’on es venia. Reforçat l’esforç en defensa, els punts havien anat caient a favor. Res considerable, però una mica de llum davant tanta desgràcia. Va ser un vist i no vist. Ben poc va durar l’alegria, perquè Salamanca rematava la feina i ho deixava tot enllestit amb un altre parcial demolidor. Un 12-2 per finiquitar el tercer quart amb el 66-49. Ni el més optimista s’esperava un desenllaç apoteòsic. Tot ja estava dat i beneït.
Per més que Binta i Burke (que només va anotar 4 punts) col·loquessin el 66-53, el rival sempre tenia una resposta massa contundent prepada. En aquesta ocasió, a càrrec de Maite Cazorla i Copper. 70-53. Era moment de pensar en una altra cosa. De fixar-se en el següent objectiu perquè al Wurzburg ja no hi havia res a fer. Bé, sí, com a mínim dissimular una mica els pèssims registres en el tir exterior. Va ser llavors quan Reisingerova, primer, i després Eldebrink, van anotar els seus triples pertinents. Els dos únics de l’Uni en tota la nit. La derrota era un fet. Els quarts es compliquen però la història no s’ha acabat aquí. Dimecres vinent, a un quart de nou i a Fontajau, s’escriurà el segon capítol.
