La confirmació del Barça de Xavi Hernández va arribar amb contundència en el millor escenari possible. El dia de la seva estrena al Santiago Bernabéu, va castigar amb un domini aclaparador un clàssic que va quedar vist per sentència al descans, davant un Reial Madrid orfe de gol sense Benzema, i sense intensitat degut a la còmoda situació al capdavant de la Lliga.

No va estar gens encertat Ancelotti en la seva proposta, afegint un quart migcampista, fent jugar Fede Valverde per ocupar el buit de Benzema, sense un nou de referència. Xavi, de la seva banda, tenia molt menys a perdre i va decidir que Araújo, un central, fes de lateral dret per aturar Vinicius. El primer protagonista però va ser Ter Stegen, amb una mà salvadora només començar. Però va ser un miratge. Des d’aquell moment només va existir Courtois, que va evitar el 0-1 en dues ocasions. El Barça treia a la llum les mancances d’un rival descosit. Amb Nacho superat per la velocitat de Dembélé, Carvajal cometent errors continus amb pilota i un mig del camp que perseguia ombres.

L’oportunitat blaugrana era un fet i no es va deixar escapar. Aubameyang havia perdonat la primera clara, Ferran acariciava el pal en la segona. El trident culer desequilibrava en cada acció sense cap resposta. Pedri afegia dosis de màgia al domini amb una passada picada al pur estil Laudrup i en nou minuts va arribar el premi merescut. L’enèsim triomf de Dembélé sobre Carvajal va trobar la rematada de cap a plaer d’Auba. Tan lliure de marca com Araújo després d’un córner.

Aquesta vegada no hi havia espai per a una reacció d’orgull madridista. Grogui davant l’allau, el més a prop que va estar del gol va ser una devolució de pilota de Modric a Ter Stegen que es va enverinar. Mentre Courtois seguia a la seva salvant el que podia. Ni la polèmica sempre present en un clàssic tindria transcendència. La petició de penal de Vinicius quan va arribar desequilibrat al moment decisiu en el mà a mà amb el porter rival, va retallar i va caure.

Vinicius va reclamar un penal i se les va tenir amb Piqué EFE/SERGIO PÉREZ

Cauen més gols

La idea inicial d’Ancelotti només va durar 38 minuts. Va canviar els plans quan el Madrid va rebre el 0-2 però també una altra vegada al descans. Llavors, va passar a jugar amb defensa de tres perquè entrés Mariano en punta. En un minut de la represa el càstig no va poder ser més gran. Ferran va perdonar el que no hauria de deixar escapar mai, amb metres per córrer i encarar Courtois als segons del xiulet de l’inici de la segona part. Es va refer en la següent acció, quan va posar a l’escaire el regal d’esperó d’Aubameyang.

L’exhibició d’un futbolista que ha aportat al mercat hivernal el gol que demanava el Barcelona, es va tancar amb una mica de polèmica. Va definir l’atacant amb molta qualitat, picant la pilota davant la sortida a la desesperada del porter madridista. Abans el jutge de línia havia aixecat el banderí per la posició de Ferran i va provocar, segons Casemiro, que els jugadors blancs no continuessin la jugada. Però l’acció era vàlida i el 0-4 era un fet.

No hi havia solució per a un dia tan negre com la seva samarreta d’estrena en un clàssic per al Reial Madrid. Va desitjar que el temps volés per escoltar el xiulet final i es va salvar de la maneta de rigor gràcies a les intervencions de Courtois. Fins a deu parades, sempre venut davant Ferran, Aubameyang, Dembélé i finalment Memphis. La primera derrota a la Lliga del líder al seu estadi taca un títol que tot i això té a la butxaca però que ha de certificar com més aviat millor després d’un cop moral d’un Barcelona que està de tornada.

Mor l'expresident blaugrana Raimon Carrasco

No tot van ser bones notícies ahir pel Barça, que va anunciar la mort de Raimon Carrasco, el que va ser president del club blaugrana entre els anys 1977 i 1978. L’empresari, que tenia 98 anys, va presidir també Banca Catalana i membre de la junta d’Òmnium. Els jugadors van lluir un braçalet negre en el matx al Santiago Bernabéu en el seu record. Carrasco es va fer càrrec de la presidència del Barça després del mandat d’Agustí Montal i durant uns mesos, fins a les primeres eleccions democràtiques després de la Guerra Civil, celebrades el 6 de maig del 1978.