Gerard Piqué és una anomalia en la indústria del futbol. Una anomalia quan en realitat no ho hauria de ser; seria molt bo per a l’esport si deixés de ser-ho i hi hagués més perfils com el seu. No em refereixo a la seva voluntat de ser a tot arreu i de com ha marcat les seves pròpies regles comunicatives, sinó a la seva voluntat per ser part activa de la transformació de l’esport com a negoci.
Els atletes són qui millor coneixen els racons del sistema i el seu valor en la postcarrera és molt valuós. Això sí, prèvia formació i assumint què es pot fer i què no en cada moment. Probablement, i només per evitar la polèmica i les suspicàcies, intervenir en les negociacions de la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita no era bona idea. I ja he dit que no hi ha res d’il·legal, sinó un tema purament ètic i estètic.
Nadal i Lebron James
Si bé s’ha de demanar a aquests atletes que sàpiguen abstenir-se d’oportunitats de negoci quan hi hagi el mínim indici de risc reputacional, crec que és injust exigir-los que s’abstinguin de posar en marxa els seus propis negocis mentre són esportistes en actiu. ¿Per què hauríem de demanar a Rafa Nadal que esperi a executar una inversió de 40 milions d’euros com la que ha fet per crear un gran complex tennístic a Manacor? ¿Qui pot qüestionar Lebron James per haver construït un imperi mediàtic que ha sigut valorat en 725 milions de dòlars?
Ferran Prieto, managing partner d’Everest Talent Management i CEO de Pau Gasol Enterprises, em recordava fa unes setmanes que a Europa aquesta tendència de l’atleta-inversor no és ta n desenvolupada com als Estats Units, on ha sigut molt més freqüent que combinin la seva carrera en actiu amb les inversions, principalment en tecnològiques –moltes d’aplicades a l’alt rendiment–, però també entrant com a socis minoritaris de franquícies en altres esports.
Transformació de la societat
Sense anar més lluny, Serena Williams i Lewis Hamilton formen part d’uns dels grups inversors que liciten per comprar el Chelsea FC a Roman Abramóvitx. I tots dos ho fan no com una aposta financera, sinó amb la vocació d’involucrar-se en la gestió i impactar on creuen que l’esport pot transcendir als resultats esportius i econòmics: la transformació de la societat.
Potser aquest és el perfil que més em sedueix de l’atleta-empresari. I miro amb enveja estructures com la que té el Bayern de Munic, on conviuen exfutbolistes formats amb executius d’alt nivell per preservar un model de club i tenir el llarg termini sempre al cap.
