Passi el que passi d’aquí a un mes i mig i, hagi pujat o no l’equip a Primera, la realitat és que Míchel Sánchez haurà deixat empremta a Girona. «Vull quedar-me aquí molts anys», assegura l’entrenador del Girona FC, un tècnic que aprèn català «per cultura, educació» i «perquè vull» i a qui se li il·luminen els ulls quan parla de Vallecas i del seu Rayo. El madrileny, gràcies als resultats i al seu tarannà s’ha guanyat l’estima de tot l’entorn blanc-i-vermell. Més de 500 partits de professional com a jugador amb Rayo Vallecano, Almeria, Múrcia i Màlaga avalen la trajectòria d’un entrenador que, des de la banqueta, ha aconseguit pujar a Primera amb el Rayo (2017-18) i l’Osca (2019-20). Dos grans èxits amanits sempre -i no és gens fàcil- d’elogis i bones paraules de la majoria dels futbolistes que han estat a les seves ordres. Fill, germà, marit i pare de dos vailets que juguen al planter del Reial Madrid, la família sempre ha tingut un paper destacadíssim a la seva vida.
Criat rere una pilota pels carrers de Vallecas, Míchel és el millor ambaixador de la cultura de barri que hi ha a Vallecas. Obert, receptiu, empàtic i pencaire, el tècnic recorda que a casa seva «mai es tancava la porta amb clau». D’aquí ve segurament la proximitat i confiança que transmet permanentment. A mitjans dels vuitanta, els actuals scouters o vistaires no existien tal com són entesos ara. Míchel jugava a futbol sala i, sobretot, al carrer amb -coses que abans eren normals- algun jugador del primer equip del Rayo. Un, Fanti Callejo, es va fixar amb la seva cama esquerra i li va proposar de fer una prova. Li va costar dir que sí, perquè s’ho passava més bé jugant amb els amics, però va acceptar.
Míchel va anar cremant etapes i creixent fins al punt de convertir-se en la perla del planter del Rayo i arribar a la selecció espanyola sub19 i sub20. Amb 18 anys ja havia debutat a Primera i un any després era subcampió del món amb Espanya sub20 a Qatar el 1995. Tot plegat va centrar molts focus mediàtics en Míchel que, no obstant això, no acaba d’enlairar-se. «Ets el jugador de més qualitat però el que jugarà menys, li va dir un dia, amb 20 anys, Paquito García, un dels seus primers entrenadors. Aquella frase i veure que no tenia continuïtat amb cap entrenador li va fer replantejar-se moltes coses. Veia que quelcom no anava bé i no aconseguia explotar fins que Juande Ramos, conscient del potencial futbolístic que tenia, li va aconsellar visitar un psicòleg. Tenia 23 anys i, a partir d’aquí va canviar el xip fins a convertir-se en el jugador més important de la història del Rayo.
Segurament arran de la seva experiència, el Míchel entrenador té més per mà tractar ara amb jugadors que amb prou feines superen els 18 anys com Arnau, Baena, Terrats, Ureña, Artero o Gabri. «Tenen l’edat del meu fill gran», sovint recorda un tècnic que ja ha demostrat que no li tremola el pols si ha de canviar un veterà com Samu Saiz abans de la mitja part o d’imposar càstigs a algun dels joves. I és que per a Míchel, tot és pel bé de l’equip i de l’objectiu comú que, al final, ha de suposar un gran benefici per a tothom. «Viatgem junts» hi ha escrit a l’entrada del vestidor de Montilivi. Un missatge ben clar, tant pel que fa al terreny de joc a l’hora d’atacar i defensar, com a fora, a l’hora de saber guiar un grup de joves esportistes que lluiten per ascendir a Primera.
