Diari de Girona

Diari de Girona

«La meva àvia és molt feliç quan em veu marcar»

Noureddine, que ja ha fitxat pel Granada, té una seguidora molt especial en tots els partits

Khalid Noureddine i la seva àvia, Fatima, a Vilatenim. A.S.

No recorda res d’Agadir, on va néixer el 18 de març del 2003, ara fa 19 anys. Tampoc recorda el viatge en vaixell de Tànger a Algesires. Ni el viatge d’Algesires a Catalunya, amb el Mercedes 190 gris del seu avi. Khalid Noureddine només tenia tres anys. «La meva mare m’ha explicat que no parava de plorar i cridar, suposo que de la por», diu. El seu primer record vital, de fet, ja és a Figueres: jugant a futbol al pati del costat de casa. De petit, s’hi passava la tarda: quan arribava de l’escola, dinava volant, baixava i ja no tornava a casa fins a la nit. Més d’un dia i de dos, més tard de les 12. Els caps de setmana, sense classes, podia fer doble sessió. Només parava per dinar.

El futbol li agradava tant que la seva àvia, la Fatima, el va portar al Figueres quan tenia sis anys. Des de llavors, no s’ha perdut ni un sol partit d’en Khalid. Óscar Ureña, jugador del Girona i amic de Noureddine des que van compartir equip a Vilatenim, ho confirma: «Sempre era a la grada». El 32 del Girona també destaca que el 23 del Figueres va començar fent de central: «Quan érem alevins, un dia de gener, vam anar al camp del Baix Ter i en Khalid va fer el seu primer gol. I per celebrar-lo va començar a fer voltes al camp de l’emoció. No el podíem atrapar. Va fer pocs gols aquell any, però tots els celebrava diferent. I nosaltres rèiem molt. Ara és un killer».

Noureddine, ara juvenil de tercer i últim any, s’ha erigit en un prolífic davanter: el curs passat ja va debutar amb el primer equip del Figueres, a Tercera Divisió, i aquesta temporada la va començar amb el Juvenil A i amb un balanç de 16 gols (i cinc doblets) en catorze partits. A finals de novembre el Figueres va oficialitzar el fitxatge de Noureddine pel Granada i la seva incorporació al filial del club andalús (Segona RFEF), aquest estiu que ve. El comunicat de Vilatenim deia que el davanter acabaria el curs amb el juvenil, però Noureddine ha corregut més que les expectatives: a l’hivern Moi Hurtado, castigat per les baixes, va reclutar el jove davanter per jugar a Tercera RFEF i contribuir a la lluita per la permanència. Ja fa setmanes que no juga a la Lliga Nacional juvenil, però encara és tercer a la classificació de màxims golejadors. I amb el primer equip ja ha marcat quatre gols en 13 partits, deu com a titular. El primer gol va arribar el 8 de març al camp de la Pobla de Mafumet i el quart, diumenge, en l’amarga derrota contra l’Hospitalet.

En la fotografia de la celebració del gol de diumenge passat, la seva àvia, la Fatima, salta darrere la porteria, aixecant els braços, mirant el seu net. «Sempre és darrere la porteria on ataquem. Sempre, en els partits a casa i en els partits a fora, siguin on siguin. No ha faltat mai. Sempre hi ha sigut, des dels sis anys», presumeix Noureddine. En els partits a domicili del Figueres viatja amb l’autobús de l’equip. I si han perdut o no han jugat bé el renya. «Sempre em fot canya perquè espavili. Quan perdem es posa molt trista», diu. Per ell, la Fatima és la mama, perquè va viure amb ella des dels tres anys fins als 12. Perquè, de fet, sempre havia pensat que era la seva mare de veritat. «No teníem gairebé res», i la seva mare de sang, la Kaoutar, treballava tant, «gairebé sempre», que pràcticament no la podia veure mai. Ara viu a cavall entre les dues cases.

Parla amb un punt d’hermetisme, alimentat per la timidesa. I afegeix que «és molt especial veure-la sempre allà, quan marco. Em posa encara més content». És com un plus per intentar fer més gols. «Jugo cada partit com si fos l’últim. No vull que en un futur m’hagi de penedir de no haver-ho donat tot per ella. Sé que la fa molt feliç i molt contenta veure’m jugar i marcar», afegeix l’atacant blanc-i-blau. Per la Fatima, veure el seu net, el seu fill, jugar i marcar, i somriure, és una alegria que compensa una vida gens fàcil. En Khalid tradueix les seves paraules, ja que no sap català ni castellà. «Sento que tinc molta sort de tenir-la. Quan em falti serà un cop dur. No el podré superar», afirma ell, abans de reconèixer que la temporada que ve, ja al Granada B, haurà d’aprendre a jugar sol, sense suport a la grada. Perquè marxarà sol. Admet que és el preu a pagar per seguir perseguint el somni que comparteixen des dels sis anys. Abans, però, aquest diumenge, l’acompanyarà per últim cop. La Fatima, la mama, serà a Sant Andreu per veure l’últim partit de Noureddine amb el Figueres, un partit clau pels de Vilatenim: per mantenir-se a Tercera RFEF necessiten guanyar i que el Granollers no guanyi.

Compartir l'article

stats